Berto, tens un e-mail

És prou conegut per gairebé tots els espectadors de Buenafuente, què l’Andreu, anomenat ‘tito’, per alguns dels seus fitxatges estrella, té un do especial per captar excel·lents col·laboradors. És aquest el cas de Berto Romero, ja conegut per formar part de la companyia de teatre, El cansancio, juntament a Rafel Barceló; i actualment, component de l’equip que cada matí desperta Catalunya, amb tan bon humor, El matí i la mare que el va parir (Ràdio Flaixbac). En Berto, doncs, també és un més de l’equip del Buenafuente. La seva aparició al programa de n’Andreu s’ha anat incrementant, i ara el podem veure cada nit, amb la seva fabulosa i sempre sorprenent secció, ‘Bertovisión’.

Si voleu gaudir d’alguna de les seves divertides i intel·ligents actuacions, no dubteu en visitar aquest link: http://www.youtube.com/watch?v=-6yW1csu2WA

Per mi, ell també és cultura.

El blog de na Gisela

L'autora d'aquest blog és una companya meva de classe, però no sé ben bé d'on és. El seu blog, però, m'ha cridat l'atenció perquè és una mena de base cultural de reivindicació de la cultura catalana: rock català, gastronomia, etc
És un blog interessant pels seus continguts, i també, resulta un blog senzill i entenedors, ja què la seva lectura es pot realitzar de forma.
El nom del mateix blog, també incita a volar, a deixar volar la imaginació en un món cultural.
No dubteu en visitar-lo: http://viatgecultural.blogspot.com/

El blog de'n Jordi

El blog de'n Jordi és, si més no, un blog curiós. Sota el nom de 'Generació Perduda', sobrenom que encara no he esbrinat ben bé el seu significat, s'amaguen un seguit no gaire extens, però si de qualitat, d'articles variats. Música, llibres, cinema, ..., però sobretot, s'hi engloba la cultura que ell considera que ho és, i la que a ell li agrada. Dit en altres paraules, el seu blog és una forma, tan vàlida com el contacte directe amb ell, de conèixer com és en Jordi en realitat.
Tot i que les seves actualitzacions són més bé impulsives en periodes diferents dels mesos, resulten molt interessants, perquè realment reflexen el que a ell li agrada, i el que creu ell mateix què és la cultura.
Si voleu visitar un blog autèntic, no dubteu a visitar el de'n Jordi: http://jordiarago.blogspot.com/

El blog de na Meritxell

Na meritxell és una futura periodista cultural molt interessada en la cultura del seu poble, un bell paratge de Lleida: Tremp. Per aquest motiu, al seu blog, fàcilment s'hi poden trobar històries sobre aquest indret, o també, explicaciosn sobre llocs d'aquest poble.
El blog de na Meritxell també presenta moltes entrades sobre lectura, i sobre cròniques. de fet, i fruit de la meva amistat amb ella, sé què és una gran amant de la literatura, i això es nota al seu blog.
també, hi podem trobar alguns articles sobre cinema, dansa, internet i també art al carrer. Es tracta doncs, d'un blog variat i dinàmic. Les actualitzacions es fan sovint, i sobretot, destaca del seu fotolog, l'estil senzill i entenedor de les seves peces.
No dubteu en visitar el seu blog, i gaudireu de la bellesa narrativa de na Meritxell. http://cartesdavui.blogspot.com/

Tebeosfera: mític i històric catàleg del còmic

Tebeosfera és un nou espai virtual, en el qual, el còmic i les historietes són els veritables protagonistes. Es tracta d'una autèntica base de dades sobre còmics, i per tant, és una excel·lent font d'informació sobre l'actualitat del còmic, sobre autors i obres, i també, un lloc a la web on es pot consultar un catàleg visual de les obres de còmics a Espanya, des del 1880 al 1992.
La pàgina web és www.tebeosfera.com/new, i tot i que ara encara no està del tot completada, i per tant, resta en construcció, ja es pot consultar un diccionari temàtic, una llista d'autors i obres, i moltes coses més interesants sobre el món del còmic. Ara només falta que s'acabi d'enllestir la pàgina, i a disfrutar de l'apassionant món del còmic.

El blog de n'Helena Ges

Tona, Tona i més. El blog de l'Helena Ges, i no ho dic en to despectiu ni molts menys, tracta en profunditat tots els actes culturals que es fan en el poble, Tona. Es tracta doncs, d'un blog cultural en el qual s'hi pot trobar, apart d'una agenda cultural dels actes preparats en aquesta població, també hi podem trobar els comentaris sobre actes culturals de la facultat de Ciències de la Comunicació als quals ha acudit , així com també, altres esdeveniments culturals del seu poble, que ajuden a compendre una mica la Cultura de Tona.

El blog, doncs, serveix per saber una mica d'ella (de la seva autora), i dels seus gusts i opinions a nivell cultural i també per conèixer la seva localitat, què per a una estrangera a Catalunya, resta totalment desconeguda. LA idea de centrar el blog cultural en la seva població és una idea que aplaudiria, perquè, què millor que tractar el temes i els actes que tens més propers per donar-los a conèixer de primera mà?

Pel que fa a l'estructura del blog, doncs, hauríem de comentar el seu estil senzill i la visualitat dels seus continguts, ja què té la virtut d'amenitzar els seus continguts amb diverses imatges, links a pàgines web i vídeos.
Crec que queda bastant clar què el seu blog es podria anomenar: "La bellesa i la importància de la cultura local". Visiteu-lo, no té desperdici: http://helenages.blogspot.com/

El blog de'n Xavi

Teatre i Cinema, dues de les arts escèniques que es troben més a gust en el blog 'Bits de Cultura' (http://bitsculturals.blogspot.com/). També s'hi pot trobar, tot i que en menor mesura, literatura i televisió.
Es tracta d'un blog cultural que destaca per la crítica a la bona literatura, i també, la crítica cap a l'actualitat cultural del nostre pais, i també, de Catalunya en especial.
Les entrades són freqüents, per tant, és un blog que es renova de forma constant, i en conseqüència, els seus continguts, tant els de l'agenda com els demés textos, no es caduquen.
D'altra banda, destaca pel disseny senzill de la seva pàgina, i alhora, per la seva presentació dels continguts de forma clara i directa, de manera que la lectura no resulta encargolada, sinó que es fa amena i entretinguda.

En definitiva un blog que val la pena consultar, i llegir de tant en tant, doncs l'entreteniment i la culturalització resten assegurades! No dubteu en culturalitzar-vos a http://bitsculturals.blogspot.com/

Jornades de periodisme cultural

L’expectació és més bé reduïda, tot i comptar amb la presència de Gerardo Martín, editor de l’editorial Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i l’escriptor Juan Gabriel Vásquez. El debat, sota el nom de ‘El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció’ ha de ser moderat pel professor David Vidal, mestre en periodisme literari, i admirador ferm de Albert Chillón.

Passades les 10.30h del matí, entren dins la Sala de Graus de la facultat de Ciències de la Comunicació, tres senyors acompanyats d’una dona, la qual no s’assembla massa a David Vidal. Serà perquè han canviat l’ordre de les conferències, i a la dona és Tate Cabré, moderadora de la xerrada del dia anterior a les 18h de la tarda? Així és, és el torn de ‘Revistes: l’alternativa cultural’, i podriem afegir, ‘Revistes: l’alternativa cultural convalescent’, doncs aquest ha estat el missatge que s’ha deixat entreveure de la xerrada. David Barba, en representació de la revista ‘Quimera’ i ‘El viejo topo’, Robert-Juan Cantavella, com a ex cap de la desapareguda revista ‘Lateral’; i també Óscar Fontrodona, ex director de la revista ‘Ajoblanco’. Amb una breu presentació dels tres convidats, i amb un torn d’uns 15 minuts per parlar cada un d’ells, s’ha realitzat una conferència en la qual s’ha explicat una mica el perquè del fracàs i el poc èxit de les revistes culturals (poc alimentades econòmicament i deixades molt de banda pels seus enemics culturals en forma de suplements de diaris); i també s’ha fet una mica de recordatori de com era la època en la qual van sorgir, i com es van mantenir en el seu temps.

L’ex - cap de redacció de ‘Lateral’, Robert-Juan Cantavella, ha explicat una mica com va començar la revista i també, com va rebre la notícia de la seva mort de la publicació. Per tal d’interessar una mica més al públic allà present, ha explicat la seva topada amb la SGAE, fet que ha fet retornar l’interès als que hi èrem presents. Seguidament, el torn ha estat pel qui va ser director de la revista ‘Ajoblanco’, el qual ha explicat que aquella era una revista molt novedosa i poc censurada en l’època del franquisme. Sexe en totes les seves expressions, el moviment gay, l’ecologisme i fins i tot, el cannabis, eren els temes més explotats, fins i tot, amb una edició, es van regalar llavors de cannabis per tal de què els lectors poguessin plantar les seves pròpies plantes.

La revista va passar per dos directors, però cap dels dos van aconseguir mantenir-la sempre amb vida, i en conseqüència, el 1999 va morir, amb la intenció de que el reencontre amb els lectors fos a Internet, una altra de les famoses causes de la convalescència d’ aquest tipus de publicacions.

Finalment, el torn de David Barba ha arribat, i ha estat el més dinàmic i interessant, el qual ha posat a la seva auditoria en context, i ha fet cinc cèntims de la revista ‘El viejo topo’, d’ideologia d’esquerres; i ‘Quimera’, que compta amb més de 15 anys de vida.

La jornada del dia d’avui ha resultat d’un interès mencionable, tot i que la que hi havia preparada per avui a les 10.30h, semblava més entretinguda. Així han succeït les coses, i com que sempre es pot treure alguna cosa dels professionals, doncs, hem pogut pendre conciència del veritable problema de les revistes culturals, tant el que tenen a l’hora de sobreviure com a l’hora de mantenir-se, ja què es veuen amençades per altres publicacions, més ferotges, potser no de contingut, però si d’accesibilitat i comoditat.

I arribà la classe magistral amb Bassas

Bassas arribà. Ho feu quan faltaven uns cinc minuts per les 17h, i ho feu per la porta superior de la facultat. El motiu? Explicar, juntament amb altres col·labradors dels seu programa ‘El Matí’ de Catalunya Ràdio, com va ser la seva experiencia periodística al realitzar, fa prop d’un mes, dues edicions del programa matinal català per excel·lència a l’ Equador.

Presentats pel degà, i tres alumnes de la facultat, i assesorats de forma excesiva per un professor de la casa que els acompanyava a la taula de l’Aula Magna, els professionals allà presents es van deixar endur en la seva explicació a ritme de talls de reportatges i fragments d’aquells dies al país llatinoamericà.

Amb Víctor Correal, Marta Falguera, Montse Poblet i Antoni Bassas va arribar la humanitat, la satisfacció personal i les ganes de fer més i millor a aquell espai de la facultat de ciències de la comunicació, davant un públic, en la seva majoria, alumnat. El públic va escollir l’opció d’acudir a aquest acte, potser per l’admiració que hi ha cap a un dels homes que destil·len més professionalitat radiofònica de Catalunya. És inevitable escoltar-lo i enganxar-se a les seves paraules, perquè ell és, potser, la viva imatge del que ara som, molts dels que van acudir a la cita: estudiants de periodisme amb ganes de conèixer el món pràctic i professional, sortir al carrer, i saber si el que hem estudiat, realment, ens omplirà com a persones, tal i com, es sentí el propi Bassas quan va passar per la mateixa facultat.

Què poguem seguir escoltant el ‘Bon dia, són les 7!’ durant molt de temps, doncs l’equip professional d’aquest programa lluita, dia a dia, per crear avantguarda i modernitzar-se en el camp de la comunicació.

La fragilitat i l’aventura de la maduresa

Haruki Murakami. Per alguns conegut i reconegut; per d’altres, simplement desconegut i ignorat. El seu primer treball fou a una tenda de discs de música, la mateixa feina en la qual treballa Toru Watanabe, el protagonista de Tokio Blues, Norwegian Wood (1987).

El llibre es nodreix dels records del, ja major, Watanabe, qui recorda amb una dolça nostàlgia, la seva post adolescència a l’arribada a un aeroport d’Alemanya. Una cançó dels Beatles, la mateixa que dóna sobrenom al llibre, s’encarrega de fer confluir les dues històries que formen l’entramat d’aquesta bella, i alhora, trista història.

Murakami es converteix en el mestre per excel·lència de les descripcions ambientals, i també emocionals, i fa sentir al lector, amb la narració en primera persona de Watanabe, què és també present en les històries i conviu amb el protagonista.

Tokio Blues crea un efecte d’hipnosis sobre el lector, qui es veu encisat per la tendresa i la fragilitat de Naoko, i captivat per la solidària, curiosa i sempre sorprenent història amb Midori.

Watanabe és el reflex d’un adolescent que dóna les seves primeres passes en el camí cap a la maduresa amorosa i personal, entre dues dones: una d’elles, la frágil, i alhora inestable, Naoko; i la dinàmica i aventurada Midori.

El tema de la mort i la fugacitat de la vida se’ns presenten, en aquesta novel·la, d’una forma difícil d’ignorar, doncs, cada un dels aconteixements que es succeeixen, fan replantejar, en molts casos, la situació i els problemas amb els que ens trobem en la vida real. Es tracta també d’una cerca constant de la felicitat que es veu trabada per un allau de contrapunts dolorosos, que fan que el protagonista començi a concebre el dolor com a part de la seva vida.

La senzillesa narrativa de Murakami fa que el lector es deixi emportar a un ritme accelerat per la història; els personatges són complerts i atractius; i la trama és, si més no, interessant i màgica. Tots aquests elements fan que el lector vulgui saber cada cop més dels personatges i de la història, fins al punt de què la seva curiositat s’ha enfilat tant, que està al punt d’arribar al cim, quan de sobte, la caiguda final és pronunciada i seca.

El llibre ens vol donar a entendre que la vida és bonica, però a vegades complicada, i que s’ha d’apendre a conviure amb els alts i baixos que presenta, perquè al cap i a la fi, per moltes ànsies de control sobre ella que volguem tenir, ella és qui ens mana a nosaltres.

Babelia: críticament literari

Em demano si quan parlem de cultura només ens referim a la narrativa, o si per contra, la resta de la societat també es refereix al teatre, el cinema, la fotografia, la pintura, l’ escultura, la dansa, l’arquitectura, la poesia, les ‘performance’, etc. Després de l’elaboració d’aquest treball, me hagut de fer aquesta pregunta, i demanant a gent i més gent, la resposta m’ha resultat més que evident. La cultura ho és tot. I tot i que és cert que la narrativa conforma un llegat molt ampli en la nostra societat, i en la resta del món, les demés corrents artístiques també són art, i cultura alhora. Segurament Babelia, i els seus directors i col·laboradors, no ho deuen entendre així, doncs, al llarg de les seves 40 pàgines, podem trobar que gairebé 25 d’elles fan referència al gènere narratiu. Les demés pàgines es reserven per fer alguna crítica pícara de teatre, obra de Marcos Ordóñez; algunes pàgines més es destinen a recordar fets històrics; en algunes ocasions Omar Khan rep l’autorització per parlar una mica de cinema; i en moments comptats, podem gaudir de veritables cròniques musicals.

Babelia destil·la elegància pel seu format, per la bona fama que potser s’ha anat guanyant amb els anys, i pel diari al qual acompanya tots els dissabtes. No obstant, ara els lectors reivindiquen més crítiques teatrals, més cinema, una mica de dansa i pintura, més entrevistes que transmetin força i dinamisme al lector, i també es demana que es redueixi la dosi literària, ja que el lector en queda empatxat.

Deixant de banda, la posició ideològica de la majoria de lectors del diari El Mundo, el suplement cultural d’aquest diari és més variat, i més proper. El ventall temàitc que ofereix és semblant al d’una paleta d’un pintor, en la qual hi ha una gran multiplicitat de colors, i no tan sols, els colors bàsics.

Els continguts de El cultural no roçen tant la èlit, i es centren més en productes culturals espanyols, aconseguint, d’aquesta manera, que el suplement sigui més proper als seus lectors, els quals recoenixen gairebé totes referències artístiques que es fan. Degut al nivell d’intel·lectualitat cultural dels lectors de El Pais, Babelia potser es pot permetre fer de plataforma cultural d’escriptors d’Argèlia o també de Directors d’Orquestra austríacs, no obstant, un lector amb un nivell cultural mitjà s’en adonarà, al fullejar Babelia, que aquells continguts no van amb ell. Els continguts, doncs, del suplement són fets per i per a la èlit, desplaçant a altres lectors amb ànsies de coneixement cultural que no pertanyen, sigui quin sigui el motiu, a aquesta èlit d’intel·lectualitat cultural.

Pel que fa als gèneres periodístics, mitjançant els quals organitzen els continguts culturals, cal apuntar que Babelia es caracteritza per la massiva presència de reportatges, l’escassetat de cròniques (tan musicals, com teatrals, així com també sobre presentacions de llibres i d’espectacles de dansa) i també hi ha una forta presència de textos, teixits amb declaracions de personatges, que es fan anomenar entrevistes, però que l’única característica que compleixen per rebre tal nomenament és que es fan a una persona que no és el propi periodista i escriptor. En fi, Babelia és un producte cultural que, tot i el reconeixement del qual gaudeix, deixa una mica de banda als seus (possibles) lectors, tan pel que fa al format com al contingut.

La fama més que creguda

La fama arriba. En major o en menor mesura, però arriba. A uns grups els arriba més d’hora i en vida, mentre que d’altres artistes i formacions musicals reben el reconeixement del públic després de la seva mort, o en alguns casos, després de l’escissió del grup. Els Pereza són una parella musical que va sorgir ara fa set anys, en el 2001. Són, doncs, si els comparem amb altres grups de la talla de The Rolling Stones o The Beatles, una formació musical amb molts pocs anys d’experiència. És per aquest motiu que crida fortament l’atenció l’ actitut del grup enfront el seu públic, davant la crítica i fins i tot, davant el propi panorama musical del moment.

Els Pereza són una formació musical que circulen per la vida amb uns aires de superioritat i d’exaltació, que ni el propi Jon Bon Jovi, en la

seva millor època. Al veure el grup en acció, i en aquesta ocasió, després de veure’ls en una classe magistral organitzada per l’Espai Movistar, l’espectador es dóna compte de que tan Rubén com Leiva van de cracks musicals (ningú els podrà negar tot el que han aconseguit

en només set anys), i també donen a entendre que ja ho han fet tot a la vida. Aquest comportament vol donar a entendre que el grup ja s’ha menjat el món. Potser que la vida fins ara els hagi somrigut (i de valent), posat que han tret al mercat cinc discs en només set anys, cada any ofereixen més de 100 concerts per tot el territori espanyol, i fins i tot, han gravat cançons amb d’altres reconeguts artistes del panorama espanyol. No podem oblidar tampoc que han rebut una veritable col·laboració en el darrer disc, digne d’admiració, i senyal de que la música que fan no està del tot malament, i sobretot que agrada. En el darrer disc han comptat amb l’ajuda de l’ex-guitarrista de les satàniques magestats, The Rolling Stones, Mick Taylor.

Així i tot, el respecte al públic és bastant limitat, ja què tot i agrair la seva presència (és el mínim que es demana i el que s’hauria de fer), tenen un tracte cap al mateix de poc respecte. Ells són Rubén i Leiva, dos músics que produeixen un estil de música concret, i si agrada bé, i sinó, no deixen altra alternativa musical que el gust per Operación Triunfo.

La forma d’acceptar la fama, i també les crítiques, que tenen les diferents formacions musicals és un tema molt personal, i evidentment, cadascú s’ho agafa com vol i pot.

Així i tot, no es pot oblidar que és el públic, i dintre d’aquest hi ha la crítica, qui respon d’una manera o un altre davant un grup de música. És per això que en món de la música

s’ha de ser una mica humil, i respectar en tot moment el que el públic diu, ja què en cas contrari, al explicar que vols fitxar a Slash, l’ex-guitarrista de Guns’n’Roses, no se’t pot pendre en serio, i únicament provocaràs un rialla constant de vergonya aliena.

'Masterclass': xerrada, concert i entrevista en un format novedós

La Zona Universitària de Barcelona s’ha convertit en pocs mesos en un lloc molt visitat tant per artistes com per admiradors, ja què és ara el nou emplaçament de l’Espai Movistar. Una de les activitats d’aquesta corporació és la celebració d’uns events novedosos i diferents que permeten que tant artista com admiradors entrin en contacte directe, en un ambient totalment íntim i lluny de les aglomeracions. Són les emergents classes dels artistes: les Masterclass.

Els assistents a les afores de la carpa blava ja comencen a estar impacients. Tenen un objectiu comú: veure d’aprop i aspirar a parlar amb un dels grups musicals que varen emergir cap a la fama fa uns anys, els Pereza. La cita és a les nou de la nit, no obstant, ja són les nou i quart del vespre i encara esteim al carrer. Si les matemàtiques no em fallen en aquest precís moment, som més de 600 persones, la majoria d’elles, joves d’entre 18 i 24 anys, les que esperem per entrar en aquest recinte, la qual cosa vol dir que més de dos admiradors s’hauran de quedar amb les ganes d’entrar.

De sobte, s’obrin les portes i dos corpulents porters ens condueixen fins al hall de l’edifici, i comencen un ritual. En primer lloc, es demana a cada un dels assistents, col·locats en dues files paral·leles, que ensenyin un missatge de text del seu mòbil, en el qual hi apareix un codi que permet l’entrada al propietari de l’aparell telefònic i a un acompanyant d’aquest dintre del recinte. Un cop passat aquest control, unes passes més envant, un altre porter és l’encarregat de revisar les bosses i motxilles dels admiradors de Rubén i Leiva. Les condicions per poder accedir a l’interior de la carpa no són massa exigents, la més intransigent de totes és que no es poden introduir ni càmeres de fotografies ni de video. Un cop superades les anteriors barreres, ara ja només queda agafar un bon lloc i ocupar un espai estratègic sobre l’ alfombra que està davant de l’escenari, i així poder veure als artistes a uns pocs metres.

A les 21.45h de la nit, els assistents ja estan tots col·locats i estan mirant expectants la baixa tarima que tenen al davant. Dos minuts després, entre crits d’emoció i d’admiració, apareixen els dos components del grup. Es situen asseguts sobre l’escenari de només dos pams d’alçada, Rubén a la dreta i Leiva, a l’esquerra, i tot seguit comenten que estan molt contents de poder atendre d’una manera tan íntima i familiar al seu públic. L’aforament està complet, no hi ha cap espai buit sobre l’alfombra, i fins i tot,es divisen unes deu persones dretes al fons de tot. Els cantants no sorprenen per la seva indumentària: ulleres de sol, roba retro i cabells despentinats, posat que més d’un dels assistents ja els havien vist algun cop en concert. El que més crida l’atenció dels Pereza és la seva constant actitut riallera, i sobretot, el seu discurs poc centrat i poc organitzat. Es deixa entreveure que minuts abans de sortir a damunt l’escenari han fumat algun cigarret que contenia alguna cosa més que tabac. L’estampa recorda algunes classes magistrals d’universitat en les quals el professor encarna el paper de profeta, i els alumnes, es converteixen en els seus seguidors. En aquest cas, els profetes són Rubén i Leiva, els quals engatussen als seus alumnes amb algunes històries sobre el significat de les seves cançons i les seves lletres, o també, amb la típica història de que l’apreci del públic és el millor del món. Quaranta minuts després de lloances recíproques, els artistes es disposen a acabar la masterclass d’una manera magistral, i sobretot, demostrant el que saben fer millor: cantar. El públic s’emociona al sentir els primers acords musicals del seu nou single del darrer disc, Aproximaciones. Els assistents posen tot de la seva part per tal de contentar també a la parella musical, i tararejen Estrella Polar, i altres cançons actuals, però també cançons de discs passats.

Finalment, és el torn de culminar l’event, i ara toca portar a terme el contacte més directe entre els assistents i els cantants: és moment del torn de preguntes.

Les oportunitats per preguntar alguna cosa a un dels teus grups musicals preferits no es presenta cada dia, i per tant, aquest fou el moment escollit, i ben aprofitat per un jove d’uns 22 anys. La seva pregunta era sobre els seus millors i els pitjors moments com a grup musical des del seu naixament. Rubén i Leiva van contestar amb el seu bon humor que els caracteritza, ficant-se definitivament al públic assistent dins la butxaca. El torn de preguntes va durar només cinc minuts, i per tant, únicament els més atrevits van exercir de veritables alumnes dels seus profetes musicals.

Es van acomiadar del públic amb un emocionant “ gracias, sois los mejores”, que va fer caure més de dues llàgrimes als assistents. D’aquesta manera acabava aquesta classe magistral d’uns dels grups musicals que arroseguen un gran nombre de fans l’actualitat, els quals van sortir de la masterclass més contents i emocionats que mai, ja què havien estat a pocs metres dels seus ídols i fins i tot, el més atrevits, havien pogut parlar amb ells.

Risto Mejide, un nou reclam editorial

Risto Mejide és, a dia d'avui, el persontage televisiu més graciós, posat que com a mínim fa riure. El panorama que la televisió ens prepara nit rere nit, el temps en el qual es consumeix més aquest mitjà, deixa molt a desitjar.

Mejide és ja més que conegut dins la nostra societat: reconegut director creatiu publicitari (ha treballat per U2 i BMW), també és i ha estat jurat d'Operación Triunfo (treball que l'ha fet conegut a nivell nacional), col·laborador del gratuït ADN, i ara, també, aprofitant la tirada de la seva fama, s'ha converit en escriptor. El pensamiento negativo. Acierta mal y pensarás és el nom del seu primer llibre, publicat per Espasa-Calpe, i que respon a un conjunt de reflexions que es decanten per refusar la hipocresia, les aprences i la intenció de sempre agradar als altres.
Risto és prou conegut pels seus comentaris sarcàstics i bordes que va destinar als concursants de l'edició del 2006 del programa que intenta fabricar artistes de la cançó. De fet, aquesta és l'etiqueta que se li ha quedat, i pel que sembla, la que intenta seguir cultivar. El llibre, doncs, deu anar en la mateixa línia, posat que parla d'una llista de fracasos existents, entre els quals hi podem trobar Operación Triunfo.

Frases com "No soy un borde, sólo digo lo que pienso", "Sólo me fío de mis enemigos, ellos me dicen la verdad" o "La estupidez es como la halitosis o como una falta de ortografía. La sufre todo el mundo menos el que la comete" caracteritzen el seu tarannà, i són frases que estan pal·leses al seu nou i únic lliure. Per tant, així ja sabem una mica del que tracta i quin nivell de borderia hi podem trobar.

Risto és una de les persones, que per la seva forma de ser, o cau en gràcia o cau en desgràcia. Així doncs, tant els seus seguidors com els seus contrincants sabran si es volen llegir el llibre, posat que ja saben què es trobaran i quin és el seu mode de veure la vida. El pensamiento negativo. Acierta mal y pensarás no aportarà res de nou, que no poguem deduir d'una aparició i un comentari seu als mitjans de comunicació.
Per tant, coneixent una mica la seva forma d'actuar i de pensar, la lectura del llibre, si es fa, serà per gust i per veure de quina manera manté el seu nivell de sarcasme i males paraules, i no pas per descobrir alguna cosa nova sobre la seva persona.

Charlton Heston, una vida dedicada a la interpretació

Charlton Heston va morir el passat 5 d'abril a l'edat de 83 anys, i 6 anys després de que se li detectès la fatídica malaltia de l'Alzhèimer. Actor reconegut i amb molt de prestigi, Heston compta amb una extensa filmografia cinematogràfica que abarca obres tan importants com el seu paper de Moisès, a Els deu manaments, la seva intervenció a Ben-Hur (on feia el paper de Judah, què li dóna la oportunitat de guanyar l'Òscar a millor actor), la seva actuació a Touch of Evil (dirigida per Orson Wells el 1958) i també el seu paper a El planeta dels simis.

No es pot deixar de banda, tampoc, la seva aparició estelar a l'irònic documental de Michael Moore, Bowling for Columbine, on va aparèixer com a president de l'Associació Nacional del Rifle, i on defensava poder portar armes.

El seu físic alt, atlètic i corpulent, juntament amb el seu excel·lent domini de la dicció i la forma convincent de brodar els seus papers dramàtics, van fer d'ell un dels galants més famosos del cinema de Holywood.

Com el seu gran amic, Ronald Reagan, també fou president del Sindicat d'Actors i es va posicionar cap al seu conservacionisme. D'altra també, es donà suport a la lluita social iniciada per Martin Luther King, qui aquesta setmana cumplia 40 anys de la seva mort.

Qui més qui menys, haurà vist alguna pel·lícula del mític Heston, i per tant, sobren una mica les paraules per definir-lo. Des d'aquest blog, se li han dedicat ja unes paraules conmemoratives que serviran per recordar-lo per sempre més. En definitiva, deixant de banda les seves opinions sobre el tema de les armes, fpu un bon actor que va rebre el seu merescut reconeixement amb un Òscar.

Intervenció de l'Estat en cultura: si o no?

La pregunta és relativament senzilla; en canvi, la resposta és molt més que un simple 'si' o un 'no'.
Amb aquest tema, crec que tenc una opinió bastant taxativa, i amb poc marge de discussió.
En primer lloc, és més que impossible una inversió proporcional de l'Estat en la cultura, ja què no es poden abarcar ni subvencionar tots els productes culturals que es fan: des dels més clàssics com la pintura, la música i la literatura, passant també pels més alternatius. Per tant, o es subvenciona i es donen diners per tota la cultura, o evidentment, no es compra ni es subvenciona res, posat que si l'Estat intervé amb un tipus d'art i en un altre tipus d'art no ho fa, doncs s'està possicionant, rebutjant un tipus d'art o unes obres, i aquesta no és la imatge ni el suport correcte que s'ha de donar a l'art. Perquè subvencionar una obra pictòrica i no un concert alternatiu, si al cap i a la fi tot es cultura?

En segon lloc, i centrant-nos en obres pictòriques en concret, podem parlar de què si l'Estat decideix adquirir una obra d'art com un Modigliani (què sense cap dubte és una peça artísica excepcional) haurà d'abonar una gran quantitat de diners públics que ben segur es podrien destinar a d'altres fins. Aquesta afirmació pareix més pròpia d'una persona a la qual no li agrada la cultura, però el que vull expressar és precissament el contrari.
Quan algú després vulgui anar a veure una exposició d'un museu, haurà de pagar amb els diners de la seva butxaca una entrada per poder accedir-hi, i tinguent en compte que les obres de la col·lecció en concret han estat comprades per l'Estat, o sigui, amb diners dels ciutadans, doncs resulta una mica il·lògic i , per altra banda, també injust. Realment s'està pagant el doble per veure el mateix.

Per altra banda, s'hauria de comentar, que si l'Estat compra uns quadres concrets d'un pintor, segurament, altres quadres del pintor que no s'hagin comprat, pujaran de valor, i per tant, s'entrarà en un joc d'especulació que no afavoreix en cap manera a l'art, i per extensió, tampoc resta favorable per la cultura.

La millor solució és que sigui un mecenes qui compri els quadres concrets, i després els exposin a les seves galeries d'art privades, fent pagar una entrada més que raonable per la visita i contemplació de les obres. Aquest joc és el que practica la Fundació Thyssen.

I finalment, i per acabar, cal reflexionar sobre si la cultura a Catalunya, i per extensió a Espanya, té tanta tirada, què pugui justificar la gran despesa econòmica que comporta la compra d'aquests quadres per part de l'Estat. La resposta a aquesta pregunta cal cercar-la en unes dades molt bàsiques que ens diuen que el museu més vist a Catalunya és el del F.C.Barcelona; i l'exposició més vista, ha estat la de Body's.

La resposta és, doncs, molt clara; i en cap de les dues, jo no hi veig cap rastre de pintura.

Lliçó de periodisme judicial

Carles Quílez, periodista especialista en policia i tribunals, ha presentat el llibre Mala Vida. Historias de atracadores y asesinos. Es tracta d'un llibre que narra set d'històries criminals, completament reals, realitzades gràcies a les entrevistes que Quílez va realitzar a un conjunt de perillosos atracadors i assassins convictes, majoritàriament de Catalunya.
Carles Quílez presenta en el seu llibre a uns criminals 'sense maquillatge', i prova d'aquesta afirmació, és el vídeo que es projecta durant la presentació del llibre. Unes imatges en les quals quatre personatges van contant com ha estat la seva dura vida, i cada un dels actes delinqüents que han protagonitzat.
L'autor intenta donar una lliçó sobre bon periodisme, en aquest cas, en l'àmbit de la crònica negra. Aconsella als presents sobre la importància de, a l'hora de parlar amb els criminals, establir un clima de confiança i bon ambient. D'aquesta manera, explica Quílez, els protagonistes parlaran com si no estiguessin davant un fiscal o davant un tribunal. Així doncs, el vídeo recull frases com "En la cárcel si no pisas, te pisan" i també històries sobre robatoris, realitzats gairebé com una altra acció quotidiana del dia a dia.
La crònica, per extensió, es converteix en una lliçó de com hauria de ser el periodisme, i Quílez posa èmfasi en explicar que, tot i que al llibre si que hi ha emocions i sentiments, a les notícies, fabricades pels periodistes, aquests sentiments no haurien d'aparèixer. D'aquesta manera, l'autor ens dóna a entendre que la objectivitat és una característica periodística que és manipulable, quan en realitat, molts dels presents sabíem que la objectivitat, a l'hora d'explicar una notícia, queda anul·lada per la subjectivitat.

A l'acte, també hi asistí José María Mena, ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, o autor del pròleg del llibre. Mena, enlloc de parlar del que realment sap i domina, o sigui, el tema de la justícia, es posa a parlar sobre les qualitats i característiques que han de tenir els periodistes a l'hora de tractar els temes de la crònica negra. Així i tot, fa una breu menció sobre les característiques del llibre, del qual destaca la qualitat d' impressionant perquè "narra amb inmediatesa i senzillesa una realitat tenebrosa". Reflexiona també sobre el tema de que la pressó no ha de ser una deixalleria de restes humanes. Lligat amb aquest comentari, parla del polèmic tema de la 'reinserció social' i sermoneja als presents de que és un factor important en la societat actual, justificant que Espanya té un severíssim sistema punitiu.

Durant la presentació del llibre, Quílez i Mena han intentat construïr una xerrada sobre periodisme judicial, per tal d'impactar als futurs periodistes presents, i incitant-los a que es guanyin la seva professionalitat dia a dia. Quílez, per la seva banda, ha explicat alguns casos en els quals ha treballat i com ho ha fet, deixat entreveure una mica quina és l'actitud que un periodista ha de tenir: ser educadament caradura.

'Los vagabundos de la cosecha', els testimonis de la desesperació

Los vagabundos de la cosecha és obra de John Steinbeck, un dels més destacats Nobel de Literatura dels darrers temps (1962), què amb aquest breu llibre deixa constància de la dura misèria que caracteritza la vida dels temporers.

Steinbeck publicà set reportatges durant l’estiu de 1936 a The San Francisco News en els quals relatava la virulenta situació de milers de temporers que només coneixien la misèria. Més tard, es convertirien en la base de Los vagabundos de la cosecha, preliminar de la seva obra mestra (Las uvas de la ira, 1939).
A Los vagabundos de la cosecha es demostra que el gènere del reportatge pot ser gran literatura, tal com afirma jordá al pròleg. L’estil directe i despullat de floritures que ofereix Steinbeck és un dels al•licients a l’hora de llegir el llibre, sense obviar el rerefons de protesta social de l’autor que a la seva joventut treballà de recol•lector de fruita.

The harvest gypsies, títol original del llibre d’Steinbeck, s’estructura en set breus però intensíssims reportatges, on hi podem trobar un conjunt d’imatges de Lange entre l’epígraf quart i cinquè. L’autor no construeix una història amb una gran diversitat de personatges, sinó que s’encarrega de recrear un personatge que serveix de model per tota la història, i d’aquesta manera, el lector es centra molt més en la història que no pas en els persontages. De fet, no és fins a la succesió dels reportatges, o sigui, en el llibre El raim de l’ira, on dibuixarà i definirà els persontages un per un.

La veu que narra el relat és també un tret característic del relat, posat que surt d’aquest, tot i que, hi ha alguns exemples de primer persona del plural. Les històries es nodreixen de dades mil•limètriques i xifres que permeten donar una visió molt versemblant de les condicions de vida dels temporeres, i conseqüentment, de les necessitats que tenen.
El llenguatge que s’utilitza és, doncs, senzill i directe, no hi tenen cabuda les metàfores ni idealitzacions, i d’aquesta manera, la història queda molt clara, i precisametn per això, impacta al lector.

L’escriptor denuncia la situació dels temporers, i a final de cada capítol, fa una editorialització política. Finalment, el llibre es tanca amb una exhortació de com haurien d’actuar les administracions per resoldre el greu problema.
En conclusió, els reportatges d’Steinbeck resulten ser peces formidables que no s’haurien de passar per dalt, i que tothom hauria de llegir perquè d’aquesta manera coneixerien la duríssima realitat dels temporers. Una visió real d’allò que els temporers desitjarien que fos irreal.

Martin Luther King: una vida per lluitar

Fou un dels homes més rellevants del s. XX, la seva importància rau en que es convertí en el primer negre que lluità fermament per acabar amb les diferències racials entre blancs i negres als EUA. Nasqué a Atlanta el 1929 i fou assassinat per un blanc a Memphis, el 1968. Conegut com a Martin Luther King Jr., era fill de Martin Luther King Sr., un ministre baptista, i Alberta King. La seva actitud compromesa amb els problemes de la societat negra el dugueren a lluitar fermament des de jove per aconseguir els drets civils i la llibertat per als seus. Inicià els seus estudis als 15 anys al Morehouse College d’Atlanta, l’únic institut per a negres; i als 17, fou nomenat ministre baptista. Solia predicar a l’església del seu pare i el seu padrí, l’Ebezener, a Montgomery. El 1951, es graduà al Crozer Theological Seminary i realitzà un postgrau de Teologia a la universitat de Boston. Amb aquests estudis, el 1954 es convertí en el pastor baptista de l’Església de la Dexter- Avenue, a Montgomery. Fou aquí quan prengué consciència de la gran problemàtica racista que existia entre els blancs i els negres.
King fou conegut arreu del món per ser el principal organitzador de les grans manifestacions contra la segregació racial i a favor dels drets civils dels negres. Martin fou estimat per uns i odiats per d’altres, la seva vida està marcada per múltiples empresonaments a causa de grans manifestacions i revoltes a favor de la pau i llibertat pels negres. Tingué grans amics i admiradors com Ghandi i J.F.Kennedy; així com també, grans opositors i enemics, la FBI i el Ku Kux Klan. King fou un gran admirador de Mahatma Ghandi; d’aquest venerava el principi de la lluita a partir de la no-violència i de l’amor. Per Martin, “ de Crist sorgí l’esperit; Ghandi mostrà com s’havia de realitzar en el món”. Fou també una gran amic de Kennedy, pel fet de què King fou posat en llibertat per anar a veure néixer el seu fill, ja que estava a la presó, gràcies a la intervenció de Kennedy ; no obstant, King li retornà el favor, fent que el 85% d’electors negres donessin el seu vot a Kennedy, i que aquest guanyés les eleccions. Així mateix, quan aquest tingué el poder va aconseguir el lliure accés dels negres a les biblioteques, els menjadors i els estacionaments ;per tant, no es d’estranyar que la mort del president suposés un dur cop per a King, a més d’afectar durament als moviments socials.
La situació de la societat de color als EUA era cruenta, els negres eren titllats de “cosa” i si es revoltaven eren apaivagats amb gossos, mànegues d’aigua a pressió, o fins i tot fermats. Un dels principals grups socials que practicaven aquestes horribles mesures era el Ku Kux Klan, un grup social que defensa l’existència del perfet americà blanc, adinerat i amb possessió d’una gran casa i un bon cotxe, per tant, és totalment contrari a les demés races, especialment la negra. Tractaren, al llarg de la vida de King, enrunar la seva permanent lluita pacífica per a la vida digna dels negres, així com també, forçar la seva vida, pel fet de què van atacar casa seva, on residien la seva dona i la filla. Martin Luther també tingué enfrontaments amb l’FBI, pel fet de què, Edgar Hoover, el director de l’organització, veié en King el possible “messies” que volia aplegar l’Amèrica negra per anar contra la raça blanca. Hoover va fer l’impossible per desprestigiar i substituir la figura de King; el tenia vigilat amb policies, escoltat amb micròfons ocults a les habitacions d’hotels que utilitzava. Per Hoover, els negres només servien per fer de cuiners, jardiners o minyones; els humans de color no eren útils dins un país com els EUA.
Com ja hem dit, Martin participà i influencià activament la creació d’organitzacions que lluitaven per aconseguir una millor vida per als negres. Fou el president de la SNCL (Conferència dels dirigents cristians del Sud), una organització creada per organitzar l’activisme pels drets civils; i també del CORE ( Organització per a l’equilibri racial). Participà amb la SNCC ( Comitè Coordinador Estudiantil No Violent), una organització que emprengué una campanya per facilitar la inscripció dels negres a les llistes electorals.
El seu caràcter rebel el portà a ser capdavanter de nombroses manifestacions, les quals tenien per objectiu aconseguir millores per a la vida dels de color. Demanava que s’acabés la segregació racial als cafès, als lavabos, als vestuaris, als magatzems i comerços; la contractació en indústries i establiments comercials; la retirada de tots els càrrecs contra els manifestants; la creació d’una organització que lluités per l’enderrocament de la segregació racial, etc. La primera que protagonitzà fou la del boicot pels bussos a Montgomery, que va començar quan la negra Rosa Parks no volgué cedir el seu seient a un passatger blanc. Després de la campanya que van emprendre, la Cort Suprema dels EUA fou qui posà fi al conflicte, dividint els bussos entre Estats. Es manifestà també a Albany i Birmingham, però fracassà perquè es van produir divisions dins el moviment negre, per la qual cosa fou empresonat. Però sens dubte, la marxa més multitudinària que protagonitzà fou la de Washington, on reuní més de dos centes mil persones, davant les quals pronuncià el seu preciós missatge “Tinc un somni”. Un missatge de pau en el qual exposava tots els seus objectius i criticava els americans per incomplir la Constitució Americana. Mitjançant aquest missatge aconseguí reunir-se amb Kennedy, qui es va comprometre a agilitar la seva política contra el segregacionisme escolar i l’atur. King també inicià el Black Power ( poder dels negres), un grup social que defensava a ultrança la societat negra; i va fer campanya contra la guerra del Vietman.
No obstant tots aquests esforços pareixien en va ja que les forces nacionalistes seguien contraris a la integració dels negres i favorables a la violència, posant el moviment pacifista de King en constant perill d’extinció.
Martin Luther King és un personatge del s. XX que ha col•laborat fermament en el progrés de la humanitat. Obtingué el premi Nobel de la Pau, pel fet de què defensava la lluita sempre des de la no violència. King és considerat el segon pacifista després de Mohatma Ghandi, el qual admirava i seguia. Exposava que no descansaria “fins que els EUA no garantissin els drets civils als negres”. “No quedarem satisfets fins que la justícia no rodi com l’aigua, i la rectitud com una poderosa corrent”. Per King, tots els homes estan condemnats a lluitar per aconseguir llibertat dins una societat fortament racista. King era defensor nat d’atacar l’adversari no amb violència, sinó oposant-se al mal. “La natura no proveeix l’home de no violència”, sinó que és l’home qui ha d’adoptar aquesta via per lluitar, ja que “la violència aspira a la submissió i la destrucció de l’adversari, la no violència a la reconciliació”. La violència no duu enlloc, “hem de perseguir objectius pacífics amb mitjans pacífics”.
En poc temps, Martin Luther King es convertí en un Déu dins la societat, un àngel de la guarda que vetllava pels interessos de la societat de color. No obstant, King era contrari a ser considerat un ídol, ell volia passar a la posteritat com un simple home que havia lluitat per acabar amb les desigualtats i la pobresa que sofrien els negres. Dos mesos abans de la seva mort, explicà en un sermó a l’església d’Ebezener, com voldria que fos el seu enterrament. Demanava un cerimònia senzilla en la qual no es donés importància a les condecoracions que li foren entregades ni a l’educació escolar que rebé. Simplement, volia ser recordat com “Martin Luther King intentà amb la seva vida servir els altres. Intentà posar en pràctica l’amor”. Volia ser recordat com l’home que va intentar “ donar menjar als qui tenien gana, vestir als que anaven despullats...”, i efectivament, això és el que va fer, viure pels altres.
En definitiva, un ésser humà que va crear un món en el qual hi havien de tenir cabuda totes les races del món, pel fet de què “tots els éssers humans som creats iguals”.

'Picasso i la seva col·lecció': tota una col·lecció d'emocions coloristes

El llegat artístic de creació pròpia de Pau Picasso ascendeix a més de 20.000 obres, entre les quals hi ha pintura, escultura, collage, ceràmica, i fins i tot, poesia.
De totes maneres, i fruit de la relació que tenia amb altres artístes, anteriors i posteriors a la seva època, el català va adquirir un conjunt de 153 obres que ara es reuneixen i s’exposen al museu que porta el seu nom a Barcelona.

“En el fons, què és un pintor? Un col•leccionista que vol aplegar una col•lecció fent ell mateix els quadres que li agraden dels altres”.

D’aquesta manera justificava la seva col•lecció d’obres d’entre les quals, a més de pintura i dibuixos (peçes més majoritàries), es poden trobar peçes de collage, d’art primitu, gravats i fotografies. Dels artistes que li van cedir les obres, es pot citar a Renoir, Cézanne, Matisse, Courbet, Luís Fernández, Seurat, Degas, Modigliani, entre molts altres. La seva il•lusió en vida era cedir la seva col•lecció d’obres d’altres autors a l’Estat francès per tal de que la mantingués íntegra; després de la seva mort, els seus hereus van mantenir el seu desig i el Museé Picasso de París ha conservat fins ara les obres, juntament amb demés peçes que els hereus han adquirit amb posterioritat. La col•lecció només ha estat esposada en tres ocasions: la primera vegada al Museu del Lovre, el 1978; en una segona ocasió a Munic, al Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung, l’any 1998; i ara a Barcelona.
La mostra s’estructura en la primera planta del palau, i es divideix en vuit àmbits, en cada un dels quals es pot llegir un escrit amb cites, que expliquen el contingut del propi àmbit, i seguidament les obres artístiques, cada una d’elles amb un rètol informatiu, que conté el nom de l’obra d’art, el nom de l’autor, la data i el lloc on fou trobada, i una breu, poc clara i gens explicativa informació sobre el quadre, dibuix, fotografia, gravat o peça artística de torn.

A la sala A, s’hi troben les obres, englobades sota el nom ‘Els mestres de la realitat’, on hi ha els quadres que Picasso va adquirir de Le Nain, Chardin, Corot. Es tracta d’obres que estan molt vives, no semblem acadèmiques ni il•lusionistes, simplement mostren l’expressió sensible d’artistes sincers que expresen la seva realitat mitjançant una pintura pura. Obres sense cap artifici, ni cap virtuosisme, molts cops, obres que demostren una manca de destresa per part de l’autor.
La segona sala conté obres que s’engloben sota el títol ‘ELs mestres moderns’. En aquest àmbit es poden observar obres que encarnen els orígens del moviment modern. Les obres són d’autors de gairebé dues generacions anterios a Picasso, com Degas, Gaugin, Seurat i Vuilard. En aquestes obres, no hi ha ni rastre d’impressionisme, perquè el propi Picasso el rebutjava. Picasso compartia l’afirmació d’Apollinaire: “Ara és el moment per a un art més noble, més mesurat, més ben ordenat, més cultivat”.
Per tant, en aquest àmbit trobem obres que rebutjen l’il•lusionisme pictòric i s’aposta pels colors llisos i encerclats de Gaugin, els dibuixos virtuosos de Degas, i l’expressionisme de Van Dongen.
La sala C conté les obres de Cézzane i Renoir, els dissidents de l’impressionisme, que criden fortament l’atenció de Picasso. Cézzane emociona al català perquè obre el camí cap als cubistes, i ofereix paisatges i figures sòlides que exalten les fomes; i Renoir conquista a Picasso amb els seus grans nus, robustos i totalment sensuals a l’hora. La sala D del museu exposa ‘Allò primitiu en l’art’, un conjutn d’obres que es nodreixen de l’art més salvatge de Gaugin, de l’art romànic i l’africà i també, el Duaner Rousseau. Les obres aplegades en aquesta secció són un testimoni, cadascuna a la seva manera, d’un desig de simplificació i autenticisme.
La següent sala, la E, anomenada ‘Admiració i rivalitat: Matisse’, recull les obres d’aquest gran pintor del s. XX, considerat en moltes ocasions, un gran rival per Picasso.
En aquesta sala, i com era propi de Matisse, els quadres que hi trobem rebossen color i contrast. Un exemple perfecte per aquesta afirmació és ‘Noia asseguda, vestit persa’ (Vestit violat amb mocador vermell venecià), una obra en la qual, i ja ho diu el propi nom de l’obra, es pot observar el contrast entre el color lila i el vermell intens, que l’espectador es quedi perplex durant uns segons i quedi submergit dins un arc de sant Martí encisador.
A la sala ‘Surrealismes’ podem trobar-hi obres de Luís Fernández que amb les seves composicions eròtiques, transllada la ment de l’espectador als quadres més eròtics de Dalí. Picasso era amant d’aquest moviment artístic, i fins i tot va participar a la galeria Pierre de París, en la primera exposició de pintors surrealistes, juntament amb Ernst, De Chirico, Miró, entre d’altres.
L’exposició ja arriba al seu fi, i a la sala G, trobem obres englobades amb el nom ‘L’amistat’, on hi ha dibuixos dels seus amics i col•legues, tan de Barcelona, com de París. Trobem, doncs, obres del poeta Max Jacob, André Derain, André Salmon i Guillame Apollinaire, entre d’altres. Finalment, a la darrera sala es poden observar diverses fotografies de Picasso treballant en el seu estudi.
En fi, es tracta d’una col•lecció d’obres bastant extensa, a través de les quals es fa un passeig per la història de l’art més recent. El protagonista és, sens dubte, el color i els constrastos més inimaginables, juntament amb les grans pinzellades. És tracta, des del meu punt de vista, d’una exposició molt interessant que encisa a l’espectador degut a la gran varietat d’obres, formats i autors que engloba.

Fitxa Tècnica de la imatge (no present a l'exposició):
Matisse, Henri: Armonía en rojo, 1926

Cartes d'amor a Hitler des de l'ironia

De les moltes maneres celebrar de celebrar el dia Internacional del Teatre (27 de març), els alemanys de Neuss han decidit fer-ho d’una manera molt curiosa, novedosa i sobretot irònica.
El teatre Schlachthof de Neuss, a l’oest d’Alemanya, ha decidit organitzar un musical en el qual es representaran fragments d’un llibre que conté cartes d’amor dirigides a Adolf Hitler. Les cartes foren trobades el 1940 per William C. Emker en el búnker en runes del dictador. Molts d’anys després, el 1995, l’editorial Vas de Francfort va publicar una petita selecció de les més de 10.000 cartes que Hitler va rebre.
La immensa majoria de les cartes que va rebre no van ser obertes pel seu destinatari, sinó que Hitler ordenava als seus homes de confiança que les guardessin a dins grans caixes. Aquesta ocasió s’entén, doncs, com un privilegi del que gaudiran els ciutadans d’aquesta localitat alemanya, els quals podram saber com veien i que sentien algunes de les dones per l’home que va desencadenar una de les majors catàstrofes en la història de la humanitat.
L’ambientació de l’espectacle es nodrirà amb cançons germanes dels anys ’30, intercalat amb l’actuació de diferents actors, vestits amb l’uniforme de la Gestapo. A l’actuació també hi entraran en acció quatre actrius que recitaran 16 cartes dedicades al Fürher, guiades en tot moment pel fil conductor encarnat per una cabaretista.
L’homenatge vol recordar un passat no massa llunyà, que avui dia encara té vigència, posat que fa només uns mesos una popular periodista alemanya, Eva Hermann, va defensar la política familiar del Tercer Reich.
Amb encapçalaments com ‘mi lobito’ o ‘mi dulce amor’, aquest teatre alemany intentarà retratar un home que també, de forma incomprensible, va tenir admiradores.
Per una banda, resulta bastant interessant esbrinar quin era el nivell d’idolatrament de Hitler per part d’aquestes dones. Mitjançant aquest musical es dóna la oportunitat a molta gent de conèixer que sentien i que admiraven les seves admiradores d’ell. De totes maneres, és difícil entendre aquest sentiment d’amor i d’admiració que es dedica a aquest personatge, i per molt d’ambient i molts d’esforços dels actors i actrius per fer una obra brillant, suposo que només em podria provocar una miscel•lània de fàstic i sorpresa. Sorpresa perquè no podria entendre com una persona que va causar tan de mal podia ser admirada per una dona, entenent també la situació en la qual aquestes estaven; i fàstic, doncs perquè aquesta és el que em produeix un personatge tan sectari com aquest.
La decisió del teatre de realitzar aquesta obra es pot entendre també en el marc de que es tracta d’un teatre alternatiu i poc convencional que cerca celebrar espectacles novedosos. Com que no es pot opinar sobre un acte al qual no s’ha acudit, serà el públic qui dictaminarà si aquest es pot considerar culturalment atractiva.

Com ja dèiem, la darrera paraula sempre la té el públic, el qual amb la alta o poca assistència ja determinarà l’èxit i l’interès que ha suscitat aquest espectacle. Es veurà, doncs, si els alemanys de l’oest que acudeixen a l’obra es mostren avergonyits d’aquestes cartes, o per contra, en tenen una altra visió al respecte.

Suplement cultural fragmentat

Molts de nosaltres hem pogut fullejar suplements culturals com el Babelia, o El Cultural i fins a tot, com el Cultura, del diari Avui. No obstant, si ens demanen opinió sobre el suplement cultural del diari La Opinión de Málaga, potser quedem una perplexos, perquè mai en la vida l'haurem fullejat, o ni tan sols, l'haguem vist.
Aquest és, doncs, el moment ideal per donar-lo a conèixer, posat que és força interessant, i novedós amb el seu format. El suplement, el nom del qual varia en funció del dia del cap de setmana en el qual aparegui al mercat. El divendres, per exemple, s'anomena 'Por fin es viernes', i aquest dia ofereix informació sobre música, cinema i espectacles.
El suplement del divendres ofereix, doncs, reportatges, notícies musicals breus i un parell de novetats musicals, amb nota qualificativa inclosa. Pel que fa al cinema, trobem la mateixa estructura: ressenyes d'algunes pel·lícules que es troben, o en pocs dies, es trobaran a la cartellera; notícies breus sobre actors i pel·lícules; els darrers films sortits al mercat en dvd; i algunes columnes d'opinió i crítica sobre algunes pel·lícules.

Un dia després, el dissabte, és el torn de parlar de llibres, englobat dins una secció que s'anomena 'Libros'. En aquest apartat, doncs, i sense molt de misteri, trobarem informació sobre llibres actuals i no tan actuals, tot presentant també un rànking dels llibres de ficció i no ficció més llegits.

I finalment, el diumenge ens arriba un suplement dedicat clarament als lectors típics de diumenge. Uns lectors que tenen més temps per llegir el setè dia, que no pas els altres dies de la setmana, i estan interessats en el motor (tan de dues rodes com de quatre) i en l'economia.

Es presenta d'aquesta manera un suplement cultural fragmentat en tres dies, els del cap de setmana. Aquest suplement fa de guia pel lector del diari: el divendres presenta activitats ocioses per dur a terme el dissabte, i dissabte es presenten activitats pel diumenge, i el darrer dia de la setmana, no es presenten activitats ocioses per cap dia, sinó que només informa i entretén. Segurament és així perquè el dilluns no és un dia com el dels cap de setmana per disfrutar i fer oci, sinó que és un dia més bé de feina.

No obstant, tot i què els continguts del diari en el seu conjunt són força interessants, l'estructura i la fragmentació dels mateixos disminueix una mica l'atenció del lector, posat que el diumenge, dia en el qual hi ha més temps per llegir i informar-se. Així idò quedaria millor si el diumenge es parlés de cinema, música, espectacles o llibres, enlloc de motor. I el motor, es podria relegar al dissabte o al divendres.

Apart d'aquesta distribució informativa, el suplement resta molt interessant, i presentat d'una forma intel·ligent, posat què és un suplement sobre cultural que apareix durant tres dies. No es tracta, doncs, d'un suplement extremadament llarg publicat un mateix dia, sinó tres suplements més curtets publicats en tres dies. Així, no es satura al lector amb un excés d'informació cultural.

La cultura nodrida al carrer

Un dia qualsevol, no cal que sigui festa, ni tampoc dissabte o diumenge, la rambla es vesteix de diverses estàtues vivents que representen a personatges coneguts, i no tan coneguts.
D'aquesta manera, la Rambla de Barcelona està sempre plena de turistes d'arreu del món que s'aturen a contemplar aquestes figures, i que juntament amb els quioscs i les paradetes de flors conformen la vida diürna del carrer que condueix al port.

Partint de la base de què tot es pot considerar art i cultura, i més encara, que aquest qualificatiu es posat per part de l'espectador, podem dir que les estàtues vives de la Rambla, també són art i cultura.
Podem parlar d'art, i més concretament, d'un art de masses. Són cultura perquè formen part del paisatge urbà, en aquest cas de Barcelona, i una dada important que també s'ha de tenir en compte, és que no tenen cap efecte negatiu conegut ni contaminant contra la ciutat, ni contra els vianants.

Molts potser consideren què aquesta gent simplement es dediquen a fer d'estàtues perquè no volen treballar, no obstant, es tracta d'un treball com un altre, amb l'afegit de que les estàtues estan al carrer faci fred, faci calor, i sobretot, també durant moltes hores.

S'encarreguen d'entretenir als turistes, a molts turistes, i divertir-los amb un moviment inesperat en el cas de què aquests tímidament els llancin una monedeta. Les estàtues vivents són un reclam més de la ciutat, de fet, són molt poques les persones que deixen la ciutat Comtal sense abans haver vist d'aprop una d'aquestes estàtues de la Rambla.

Gairebé es podria dir que aquestes persones i les pertinents representacions formen part de la cultura catalana, i són doncs una insígnia de la ciutat.

L'art de la reivindicació i la protesta

Pels qui encara no coneixen a Banksy aquesta és la oportunitat per acostar-nos a aquest nou fenòmen artístic que s'ha nodrit a peu de carrer. Amb el sobrenom de Banksy, aquest ja reconegut artista anglès ha aconseguit dur més enllà l'art del graffiti, situant-lo, no només en l'art de la pintura diversa a l'aire lliure, sinó també, usant-lo com element crític de la societat capitalista i les conseqüències que aquesta comporta.

Són moltes les ciutats del món les que estan impregnades pels seus dibuixos i les seves crítiques a polítics i famosos, com el cas de Paris Hilton o George W. Bush; no obstant, el seu centre preferit d'actuació és Londres. Els seus dibuixos crítics són ben diversos, però es centren gairebé en rates, soldats amb cares transmutades, ángels fumadors i també paissatges oberts que amaguen elements oprimits de la vida quotidiana. De fet, en el mur que va aixecar Israel en els territoris ocupats, aquesta explicació queda ben pal·lesa.

Banksy s'ha guanyat l'admiració, no només dels peatons que es troben les imatges en els carrers de moltes ciutats del món, sinó també d'empresses com Puma i MTV, les quals li han encarregat més d'una producció. Els museus també hi tenen molt a dir, posat que tant la Tate Gallery londinense com el MoMa de Nova York han acollit peces seves.

Dels seus grafittis es pot destacar que fa ús de colors negres i blancs, i usa en menor quantitat els colors cridaners com vermells i grocs. D'aquesta manera, aconsegueix crear un accentuat clima de serietat i misteri.

Així doncs, Banksy és un veritable crític de la realitat què ha sabut donar-se a conèixer, i a fer-se respectar dintre de la mateixa societat que ell mateix critica.

http://youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs

Els dibuixos de la infància o com tornar a ser petit

Grease o Dirty Dancing? Son Goku o els Power Rangers? El Equipo A o Bonanza? Sensación de vivir o el coche fantástico? Naranjito o Oliver i Benji? I Verano azul, els Fruitis i E.T? En la majoria dels casos, cada un dels citats anteriorment han protagonitzat la infància dels qui ara estan dins la dècada dels 20 anys. Aquests, en definitiva, han conformat la nostra cultura televisiva. Ells són, per molts de nosaltres, la nostra cultura i els nostres més grans records de la infància.

http://es.youtube.com/watch?v=GN_pxhjytgI

Aquest vídeo penjat al portal de Youtube ens permet tornar a ser petits per uns minuts, i reviure aquells moments que desitjaríem protagonitzar novament.

Des del meu punt de vista, es tracta d'una peça audiovisual que mereix especial atenció perquè és una mena de recopilatori cultural de la nostra vida.
Cada pla que es disposa a sortir és una sorpresa per l'espectador, qui inmens dins una banda sonora més que adequada, oblida el present i retorna al passat més llunyà, i alhora més recent de la seva vida.

Partint de la base de que tot és cultura, no podem negar aquest reconeixement a aquesta peça audiovisual que ens presenta novament el portal d'Internet més famòs, que tants bons moments ens fa passar.

El moviment convertit en color

Quina sensació tindríem si poguessim estar uns minuts sols al fons de la mar? Alguns potser passarien una gran agonia, inmersos dins un món de por; d'altres, potser, farien de l'estància al fons de les profunditats marines una imatge de pau i silenci. Per a mi, aquesta és precisament la sensació que transmet aquest llenç realitzat per Joana Maria Esteva, una estudiant de Belles Arts, i realment, una futura promesa artística. Aquest gravat, que duu per nom Anèmones 2007, transmet aquesta sensació de tranquilitat i alhora moviment, ja què pretèn imitar el moviment d'aquestes plantes situades al fons de la mar.
Els colors, d'altra banda, ajuden a que aquesta sensació es faci realitat, ja que són colors tirant a clars, i poc cridaners. Uns colors que ençisen a l'espectador i el translladen dins un context de silenci i armonia.
Una peça artística realitzada amb la tècnica del gravat, eina que ha deixat la seva emprempta al llenç, si aquest es mira d'aprop.

En fi, una obra primerenca que només mostra el talent d'aquesta artista que ben segur es convertirà en pocs anys, en una professional consagrada.



Autora: Joana Maria Esteva

Títol: Anèmones, 2007
(Gravat realitzat damunt llenç)
Facultat de Belles Arts de la UB

Conte explícitament infantil amb final previsible

Títol: El noi amb el pijama de ratlles

Autor: John Boyne

Traductora del text: Gemma Rovira Ortega

Editorial, ciutat, any: Salamandra, Barcelona, 2007

Número de pàgines: 217

Es presenta una història per adults però amb una màscara feta per a nens. El noi amb el pijama de ratlles, de John Boyne, presenta una trama senzilla sobre un dels temes més escabrosos de la història de la humanitat: els camps de concentrazió nazis. El protagonista és Bruno, un nen de nou anys, fill d'un comandant nazi, el qual es destinat a dirigir el camp de concentració d'Auschwitz. Al canviar de casa, Bruno es veurà obligat a construir-se una nova infància, amb nous amics i noves experiències. És per això que passarà les seves tardes i el seu temps lliure cercant amics amb qui jugar. Fins que un dia, a l'altra banda d'una alambrada, el motiu i la funció de la qual desconeix per complet, coneixerà a Schmuel, un nen de la seva edat que vesteix un curiós i original (en paraules de Bruno) conjunt de roba.
Bruno i Schmuel es faran cada cop més amics, fins al punt de què Bruno li porta menjar al seu nou amic, perquè li sembla que està molt prim.

Schmuel és convidat per Bruno per conèixer el seu món a la seva gran casa, i al fer-se aquest desig realitat, Bruno també voldrà conèixer la família del seu amic, la qual viu a l'altra banda de l'alambrada. El final és, doncs, en aquest punt, totalment previsible.

A mode de conclusió, es podrien destacar moltes coses: l'ençisadora trama, juntament amb la senzillesa de la mateixa; la importància de parlar d'un tema tan dolorós com el de l'holocaust, tractat d'un mode 'quasi infantil'; i per tant, corroborar que la inocència pot amagar fins i tot
l'activitat més cruel de certs èssers humans.

L'autor ha sabut, doncs, tractar un tema delicat i dolorós però no ha sabut amagar el final, sinó que l'ha fet previsible des del moment en què entra en acció Schmuel, el nou amic de Bruno. John Boyne ha creat una obra que ha estat reconeguda mundialment, fins a tal punt de conmoure a la indústria cinematogràfica, posat que Miramax/Disney estan preparant una pel·lícula dirigida per Mark Herman. Esperem almenys que a l'adaptació per a la gran pantalla no es destruexi la màgia del llibre descobrint el desenllaç abans d'hora.

El reporter dels "sense veu"

Títol: Los cínícos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo.

Autor: Ryszard Kapuscinski

Autor de la traducció: Xavier González Rovira

Editorial, Ciutat, Any: Anagrama, Barcelona, 2006

Número de pàgines: 124

Preu: 6 €

Aquest és un llibre què ens mostra tal com ha de ser un bon periodista. Ens trasllada a un món, conegut per la majoria de la societat, però malauradament, poc concienciat amb ell. Ens explica els canvis què ha sofert un continent com Àfrica, per tal d’entendre la situació en al què es troba actualment.

Ryszard Kapuscinski ha estat un historiador i un periodista, qualitats què ell creu què s’han de tenir alhora, per tal de poder explicar el què passa al món, i ser un bon periodista. Nascut a Varsòvia, i estudiant a Polònia, es caracteritza per la seva voluntat de cercar les notícies arreu del món i donar veu als pobles africans, acostumats a callar ja què han estat supeditats a d’altres potències. Per tant, els seus llibres tracten sobre dos temes principals: els pobles del continent africà, i de com ha de ser la feina del periodista.

Aquests dos temes són, doncs, els què marquen la seva trajectòria literària, i a part de Los cínícos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, en el llibre El Mundo de hoy també explica la feina del periodista, de l’escriptor i les tranformacions del món en el s.XX. Així i tot, té també llibres què tracten els seus dos temes predilectes per separat, com és el cas d’ Ébano, un llibre què dedica a plasmar al bellesa d’Àfrica; i Els viatges d’Heròdot, on parla del periodisme.

El llibre què ens ocupa està dividit en tres parts. La primera d’elles anomenada ‘Ismael sigue navegando’, què rep aquest nom perquè l’entrevistadora llegeix al final Moby Dcik, és una entrevista de la periodista italiana, Nadia Nadiotti, i també del públic cap al bielorús. La col·laboració del públic en aquesta conversa es pot entendre com una de les qualitats què caracteritzen a Kaspuscinski. Ryszard considera què tothom ha de tenir veu, i no només els mitjans i la gent de poder vinculat a ells, i això és el què es veu a l’entrevista, ja què no només fa preguntes la Nadia, sinó què també ho fa el públic. Fa, per tant, una crítica als mitjans, ja què diu què la rellevància de les notícies, es mesura en funció de l’ordre d’aparició en aquests. D’altra banda, també destaca què les fonts primàries què s’haurien de consultar són les persones, i per tant, sortir a buscar-les en els llocs dels fets; però Kapuscinski creu que els periodistes son massa còmodes i escriuen les notícies des del seu despatx.

La segona part del llibre s’anomena Explicar un continente, la historia de su desarrollo. En aquest apartat, s’encarrega d’explicar el passat del continent africà, fent especial menció sobre personatges polítics com Selassie o Nkrumak. De totes maneres, al llarg de la conversa, destaca especialment temes com l’esperança d’aquests pobles per arribar a ser independents, el desinterés dels països del Primer Món i el cas excepcional de Sudàfrica.

Finalment, la tercera part El relato de un diente de ajo és una mena de matèfora, fruit d’un somni de Kapuscinski. El dent d’all significa, tan per Kapuscinki com per Berger, l’habitació des d’on els dos autors han d’escriure els seus textos, amb la diferència de què Ryszard va a cercar les notícies fora de la casa, i Berger, es documenta i escriu des d’allà.

El llibre en conjunt es regeix per la claretat i el llenguatge planer, pel fet que explica de manera senzilla com ha de ser la feina del bon periodista, així com també, la realitat africana. Es veu també la feina de documentació anterior, fet què es pot justificar amb els nombrosos peus de pàgina. Kapuscinski mostra un gran compromís i solidaritat amb Àfrica, i ho demostra per ser tema principal dels seus textos, després d’haver-los estudiat i visitat.

Fruit d’una experiència sense límits neix Los cínícos no sirven para este oficio, un llibre no només adreçat a periodistes i futurs periodistes, sinó cap a tots els públics, perquè en el fons, utilitzant la figura del periodista, adoctrina sobre com han de ser i actuar les persones. A més, ens dóna a conèixer un continent com Àfrica, del qual ens explica la seva bellesa e història. Una ocasió, doncs, per anar adquirint les dues qualitats què ell mateix considera necessàries: “Todo periodista debe ser un historiador”.

Entretinguda tarda irreal gentilesa de Toni Albà

Què li demanaríem al Rei Juan Carles I si li poguessim fer una entrevista? Aquest espectacle és precisament el que es construeix a la obra de l’actor i director teatral català, Toni Albà, en el teatre principal de Muro (Mallorca). Sota el nom d’ Audiència Irreal, un solitari Toni Albà va perfilant una comèdia d’una hora i tres quarts, que destaca per la contínua crítica al seu ex gendre, Don Jaime de Marichalar, la manca d'experiència d'aquesta reialesa a l’hora de cuinar un simple ou frit, així com també, marcada per les respostes a les preguntes del públic, convertit per uns moments en periodistes de la premsa nacional i internacional. De peu, tal i com es dóna la benvinguda a la Majestat, s’inicia la funció del popular actor de Polònia (TV3). El Rei va explicant un seguit d’anèctodes monàrquiques que gairebé ningú coneix, i a poc a poc, es va ficant el públic dins la butxaca. El públic alhora li mostra la seva satisfacció amb un gran nombre de preguntes sobre temes com la independència de Kosovo, la caçera d’ossos a Rússia i les suposades amants de la Illa, entre d’altres temes, als quals el suposat Rei Juan Carles I va contestant de forma molt natural i espontània.

De la posada en escena en destaca principalment el paper de l’actor, només acompanyat sobre l’escenari per una cadira reial (a la qual únicament s’hi asseu per respondre a les preguntes). D’aquesta manera, i pel que sembla evident, la funció es converteix en entretinguda i teixida a la mida de les preguntes dels espectadors-periodistes, però resulta alhora una mica monòtona. El paper d’Albà ens es prou conegut per la seva genial interpretació al Polònia, programa on ja interpreta al Rei, però amb un característica inexistent en aquesta Audiència Irreal: la companyia personal. Al programa televisiu apareix en acció juntament amb d’altres personatges principals, i per tant, la seva actuació és més fácil de dirigir que no pas en aquesta funció, en la qual, tot i convidar al riure constant, el pas de la darrera mitja hora resta protagonitzada per la broma dedacent i ja poc fonamentada.

En fi, una forma de convertir un diumenge per la tarda en entretingut, i esbrinar una mica més el món que envolta a la figura del Rei Juan Carles I.