'Los vagabundos de la cosecha', els testimonis de la desesperació

Los vagabundos de la cosecha és obra de John Steinbeck, un dels més destacats Nobel de Literatura dels darrers temps (1962), què amb aquest breu llibre deixa constància de la dura misèria que caracteritza la vida dels temporers.

Steinbeck publicà set reportatges durant l’estiu de 1936 a The San Francisco News en els quals relatava la virulenta situació de milers de temporers que només coneixien la misèria. Més tard, es convertirien en la base de Los vagabundos de la cosecha, preliminar de la seva obra mestra (Las uvas de la ira, 1939).
A Los vagabundos de la cosecha es demostra que el gènere del reportatge pot ser gran literatura, tal com afirma jordá al pròleg. L’estil directe i despullat de floritures que ofereix Steinbeck és un dels al•licients a l’hora de llegir el llibre, sense obviar el rerefons de protesta social de l’autor que a la seva joventut treballà de recol•lector de fruita.

The harvest gypsies, títol original del llibre d’Steinbeck, s’estructura en set breus però intensíssims reportatges, on hi podem trobar un conjunt d’imatges de Lange entre l’epígraf quart i cinquè. L’autor no construeix una història amb una gran diversitat de personatges, sinó que s’encarrega de recrear un personatge que serveix de model per tota la història, i d’aquesta manera, el lector es centra molt més en la història que no pas en els persontages. De fet, no és fins a la succesió dels reportatges, o sigui, en el llibre El raim de l’ira, on dibuixarà i definirà els persontages un per un.

La veu que narra el relat és també un tret característic del relat, posat que surt d’aquest, tot i que, hi ha alguns exemples de primer persona del plural. Les històries es nodreixen de dades mil•limètriques i xifres que permeten donar una visió molt versemblant de les condicions de vida dels temporeres, i conseqüentment, de les necessitats que tenen.
El llenguatge que s’utilitza és, doncs, senzill i directe, no hi tenen cabuda les metàfores ni idealitzacions, i d’aquesta manera, la història queda molt clara, i precisametn per això, impacta al lector.

L’escriptor denuncia la situació dels temporers, i a final de cada capítol, fa una editorialització política. Finalment, el llibre es tanca amb una exhortació de com haurien d’actuar les administracions per resoldre el greu problema.
En conclusió, els reportatges d’Steinbeck resulten ser peces formidables que no s’haurien de passar per dalt, i que tothom hauria de llegir perquè d’aquesta manera coneixerien la duríssima realitat dels temporers. Una visió real d’allò que els temporers desitjarien que fos irreal.

Martin Luther King: una vida per lluitar

Fou un dels homes més rellevants del s. XX, la seva importància rau en que es convertí en el primer negre que lluità fermament per acabar amb les diferències racials entre blancs i negres als EUA. Nasqué a Atlanta el 1929 i fou assassinat per un blanc a Memphis, el 1968. Conegut com a Martin Luther King Jr., era fill de Martin Luther King Sr., un ministre baptista, i Alberta King. La seva actitud compromesa amb els problemes de la societat negra el dugueren a lluitar fermament des de jove per aconseguir els drets civils i la llibertat per als seus. Inicià els seus estudis als 15 anys al Morehouse College d’Atlanta, l’únic institut per a negres; i als 17, fou nomenat ministre baptista. Solia predicar a l’església del seu pare i el seu padrí, l’Ebezener, a Montgomery. El 1951, es graduà al Crozer Theological Seminary i realitzà un postgrau de Teologia a la universitat de Boston. Amb aquests estudis, el 1954 es convertí en el pastor baptista de l’Església de la Dexter- Avenue, a Montgomery. Fou aquí quan prengué consciència de la gran problemàtica racista que existia entre els blancs i els negres.
King fou conegut arreu del món per ser el principal organitzador de les grans manifestacions contra la segregació racial i a favor dels drets civils dels negres. Martin fou estimat per uns i odiats per d’altres, la seva vida està marcada per múltiples empresonaments a causa de grans manifestacions i revoltes a favor de la pau i llibertat pels negres. Tingué grans amics i admiradors com Ghandi i J.F.Kennedy; així com també, grans opositors i enemics, la FBI i el Ku Kux Klan. King fou un gran admirador de Mahatma Ghandi; d’aquest venerava el principi de la lluita a partir de la no-violència i de l’amor. Per Martin, “ de Crist sorgí l’esperit; Ghandi mostrà com s’havia de realitzar en el món”. Fou també una gran amic de Kennedy, pel fet de què King fou posat en llibertat per anar a veure néixer el seu fill, ja que estava a la presó, gràcies a la intervenció de Kennedy ; no obstant, King li retornà el favor, fent que el 85% d’electors negres donessin el seu vot a Kennedy, i que aquest guanyés les eleccions. Així mateix, quan aquest tingué el poder va aconseguir el lliure accés dels negres a les biblioteques, els menjadors i els estacionaments ;per tant, no es d’estranyar que la mort del president suposés un dur cop per a King, a més d’afectar durament als moviments socials.
La situació de la societat de color als EUA era cruenta, els negres eren titllats de “cosa” i si es revoltaven eren apaivagats amb gossos, mànegues d’aigua a pressió, o fins i tot fermats. Un dels principals grups socials que practicaven aquestes horribles mesures era el Ku Kux Klan, un grup social que defensa l’existència del perfet americà blanc, adinerat i amb possessió d’una gran casa i un bon cotxe, per tant, és totalment contrari a les demés races, especialment la negra. Tractaren, al llarg de la vida de King, enrunar la seva permanent lluita pacífica per a la vida digna dels negres, així com també, forçar la seva vida, pel fet de què van atacar casa seva, on residien la seva dona i la filla. Martin Luther també tingué enfrontaments amb l’FBI, pel fet de què, Edgar Hoover, el director de l’organització, veié en King el possible “messies” que volia aplegar l’Amèrica negra per anar contra la raça blanca. Hoover va fer l’impossible per desprestigiar i substituir la figura de King; el tenia vigilat amb policies, escoltat amb micròfons ocults a les habitacions d’hotels que utilitzava. Per Hoover, els negres només servien per fer de cuiners, jardiners o minyones; els humans de color no eren útils dins un país com els EUA.
Com ja hem dit, Martin participà i influencià activament la creació d’organitzacions que lluitaven per aconseguir una millor vida per als negres. Fou el president de la SNCL (Conferència dels dirigents cristians del Sud), una organització creada per organitzar l’activisme pels drets civils; i també del CORE ( Organització per a l’equilibri racial). Participà amb la SNCC ( Comitè Coordinador Estudiantil No Violent), una organització que emprengué una campanya per facilitar la inscripció dels negres a les llistes electorals.
El seu caràcter rebel el portà a ser capdavanter de nombroses manifestacions, les quals tenien per objectiu aconseguir millores per a la vida dels de color. Demanava que s’acabés la segregació racial als cafès, als lavabos, als vestuaris, als magatzems i comerços; la contractació en indústries i establiments comercials; la retirada de tots els càrrecs contra els manifestants; la creació d’una organització que lluités per l’enderrocament de la segregació racial, etc. La primera que protagonitzà fou la del boicot pels bussos a Montgomery, que va començar quan la negra Rosa Parks no volgué cedir el seu seient a un passatger blanc. Després de la campanya que van emprendre, la Cort Suprema dels EUA fou qui posà fi al conflicte, dividint els bussos entre Estats. Es manifestà també a Albany i Birmingham, però fracassà perquè es van produir divisions dins el moviment negre, per la qual cosa fou empresonat. Però sens dubte, la marxa més multitudinària que protagonitzà fou la de Washington, on reuní més de dos centes mil persones, davant les quals pronuncià el seu preciós missatge “Tinc un somni”. Un missatge de pau en el qual exposava tots els seus objectius i criticava els americans per incomplir la Constitució Americana. Mitjançant aquest missatge aconseguí reunir-se amb Kennedy, qui es va comprometre a agilitar la seva política contra el segregacionisme escolar i l’atur. King també inicià el Black Power ( poder dels negres), un grup social que defensava a ultrança la societat negra; i va fer campanya contra la guerra del Vietman.
No obstant tots aquests esforços pareixien en va ja que les forces nacionalistes seguien contraris a la integració dels negres i favorables a la violència, posant el moviment pacifista de King en constant perill d’extinció.
Martin Luther King és un personatge del s. XX que ha col•laborat fermament en el progrés de la humanitat. Obtingué el premi Nobel de la Pau, pel fet de què defensava la lluita sempre des de la no violència. King és considerat el segon pacifista després de Mohatma Ghandi, el qual admirava i seguia. Exposava que no descansaria “fins que els EUA no garantissin els drets civils als negres”. “No quedarem satisfets fins que la justícia no rodi com l’aigua, i la rectitud com una poderosa corrent”. Per King, tots els homes estan condemnats a lluitar per aconseguir llibertat dins una societat fortament racista. King era defensor nat d’atacar l’adversari no amb violència, sinó oposant-se al mal. “La natura no proveeix l’home de no violència”, sinó que és l’home qui ha d’adoptar aquesta via per lluitar, ja que “la violència aspira a la submissió i la destrucció de l’adversari, la no violència a la reconciliació”. La violència no duu enlloc, “hem de perseguir objectius pacífics amb mitjans pacífics”.
En poc temps, Martin Luther King es convertí en un Déu dins la societat, un àngel de la guarda que vetllava pels interessos de la societat de color. No obstant, King era contrari a ser considerat un ídol, ell volia passar a la posteritat com un simple home que havia lluitat per acabar amb les desigualtats i la pobresa que sofrien els negres. Dos mesos abans de la seva mort, explicà en un sermó a l’església d’Ebezener, com voldria que fos el seu enterrament. Demanava un cerimònia senzilla en la qual no es donés importància a les condecoracions que li foren entregades ni a l’educació escolar que rebé. Simplement, volia ser recordat com “Martin Luther King intentà amb la seva vida servir els altres. Intentà posar en pràctica l’amor”. Volia ser recordat com l’home que va intentar “ donar menjar als qui tenien gana, vestir als que anaven despullats...”, i efectivament, això és el que va fer, viure pels altres.
En definitiva, un ésser humà que va crear un món en el qual hi havien de tenir cabuda totes les races del món, pel fet de què “tots els éssers humans som creats iguals”.

'Picasso i la seva col·lecció': tota una col·lecció d'emocions coloristes

El llegat artístic de creació pròpia de Pau Picasso ascendeix a més de 20.000 obres, entre les quals hi ha pintura, escultura, collage, ceràmica, i fins i tot, poesia.
De totes maneres, i fruit de la relació que tenia amb altres artístes, anteriors i posteriors a la seva època, el català va adquirir un conjunt de 153 obres que ara es reuneixen i s’exposen al museu que porta el seu nom a Barcelona.

“En el fons, què és un pintor? Un col•leccionista que vol aplegar una col•lecció fent ell mateix els quadres que li agraden dels altres”.

D’aquesta manera justificava la seva col•lecció d’obres d’entre les quals, a més de pintura i dibuixos (peçes més majoritàries), es poden trobar peçes de collage, d’art primitu, gravats i fotografies. Dels artistes que li van cedir les obres, es pot citar a Renoir, Cézanne, Matisse, Courbet, Luís Fernández, Seurat, Degas, Modigliani, entre molts altres. La seva il•lusió en vida era cedir la seva col•lecció d’obres d’altres autors a l’Estat francès per tal de que la mantingués íntegra; després de la seva mort, els seus hereus van mantenir el seu desig i el Museé Picasso de París ha conservat fins ara les obres, juntament amb demés peçes que els hereus han adquirit amb posterioritat. La col•lecció només ha estat esposada en tres ocasions: la primera vegada al Museu del Lovre, el 1978; en una segona ocasió a Munic, al Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung, l’any 1998; i ara a Barcelona.
La mostra s’estructura en la primera planta del palau, i es divideix en vuit àmbits, en cada un dels quals es pot llegir un escrit amb cites, que expliquen el contingut del propi àmbit, i seguidament les obres artístiques, cada una d’elles amb un rètol informatiu, que conté el nom de l’obra d’art, el nom de l’autor, la data i el lloc on fou trobada, i una breu, poc clara i gens explicativa informació sobre el quadre, dibuix, fotografia, gravat o peça artística de torn.

A la sala A, s’hi troben les obres, englobades sota el nom ‘Els mestres de la realitat’, on hi ha els quadres que Picasso va adquirir de Le Nain, Chardin, Corot. Es tracta d’obres que estan molt vives, no semblem acadèmiques ni il•lusionistes, simplement mostren l’expressió sensible d’artistes sincers que expresen la seva realitat mitjançant una pintura pura. Obres sense cap artifici, ni cap virtuosisme, molts cops, obres que demostren una manca de destresa per part de l’autor.
La segona sala conté obres que s’engloben sota el títol ‘ELs mestres moderns’. En aquest àmbit es poden observar obres que encarnen els orígens del moviment modern. Les obres són d’autors de gairebé dues generacions anterios a Picasso, com Degas, Gaugin, Seurat i Vuilard. En aquestes obres, no hi ha ni rastre d’impressionisme, perquè el propi Picasso el rebutjava. Picasso compartia l’afirmació d’Apollinaire: “Ara és el moment per a un art més noble, més mesurat, més ben ordenat, més cultivat”.
Per tant, en aquest àmbit trobem obres que rebutjen l’il•lusionisme pictòric i s’aposta pels colors llisos i encerclats de Gaugin, els dibuixos virtuosos de Degas, i l’expressionisme de Van Dongen.
La sala C conté les obres de Cézzane i Renoir, els dissidents de l’impressionisme, que criden fortament l’atenció de Picasso. Cézzane emociona al català perquè obre el camí cap als cubistes, i ofereix paisatges i figures sòlides que exalten les fomes; i Renoir conquista a Picasso amb els seus grans nus, robustos i totalment sensuals a l’hora. La sala D del museu exposa ‘Allò primitiu en l’art’, un conjutn d’obres que es nodreixen de l’art més salvatge de Gaugin, de l’art romànic i l’africà i també, el Duaner Rousseau. Les obres aplegades en aquesta secció són un testimoni, cadascuna a la seva manera, d’un desig de simplificació i autenticisme.
La següent sala, la E, anomenada ‘Admiració i rivalitat: Matisse’, recull les obres d’aquest gran pintor del s. XX, considerat en moltes ocasions, un gran rival per Picasso.
En aquesta sala, i com era propi de Matisse, els quadres que hi trobem rebossen color i contrast. Un exemple perfecte per aquesta afirmació és ‘Noia asseguda, vestit persa’ (Vestit violat amb mocador vermell venecià), una obra en la qual, i ja ho diu el propi nom de l’obra, es pot observar el contrast entre el color lila i el vermell intens, que l’espectador es quedi perplex durant uns segons i quedi submergit dins un arc de sant Martí encisador.
A la sala ‘Surrealismes’ podem trobar-hi obres de Luís Fernández que amb les seves composicions eròtiques, transllada la ment de l’espectador als quadres més eròtics de Dalí. Picasso era amant d’aquest moviment artístic, i fins i tot va participar a la galeria Pierre de París, en la primera exposició de pintors surrealistes, juntament amb Ernst, De Chirico, Miró, entre d’altres.
L’exposició ja arriba al seu fi, i a la sala G, trobem obres englobades amb el nom ‘L’amistat’, on hi ha dibuixos dels seus amics i col•legues, tan de Barcelona, com de París. Trobem, doncs, obres del poeta Max Jacob, André Derain, André Salmon i Guillame Apollinaire, entre d’altres. Finalment, a la darrera sala es poden observar diverses fotografies de Picasso treballant en el seu estudi.
En fi, es tracta d’una col•lecció d’obres bastant extensa, a través de les quals es fa un passeig per la història de l’art més recent. El protagonista és, sens dubte, el color i els constrastos més inimaginables, juntament amb les grans pinzellades. És tracta, des del meu punt de vista, d’una exposició molt interessant que encisa a l’espectador degut a la gran varietat d’obres, formats i autors que engloba.

Fitxa Tècnica de la imatge (no present a l'exposició):
Matisse, Henri: Armonía en rojo, 1926

Cartes d'amor a Hitler des de l'ironia

De les moltes maneres celebrar de celebrar el dia Internacional del Teatre (27 de març), els alemanys de Neuss han decidit fer-ho d’una manera molt curiosa, novedosa i sobretot irònica.
El teatre Schlachthof de Neuss, a l’oest d’Alemanya, ha decidit organitzar un musical en el qual es representaran fragments d’un llibre que conté cartes d’amor dirigides a Adolf Hitler. Les cartes foren trobades el 1940 per William C. Emker en el búnker en runes del dictador. Molts d’anys després, el 1995, l’editorial Vas de Francfort va publicar una petita selecció de les més de 10.000 cartes que Hitler va rebre.
La immensa majoria de les cartes que va rebre no van ser obertes pel seu destinatari, sinó que Hitler ordenava als seus homes de confiança que les guardessin a dins grans caixes. Aquesta ocasió s’entén, doncs, com un privilegi del que gaudiran els ciutadans d’aquesta localitat alemanya, els quals podram saber com veien i que sentien algunes de les dones per l’home que va desencadenar una de les majors catàstrofes en la història de la humanitat.
L’ambientació de l’espectacle es nodrirà amb cançons germanes dels anys ’30, intercalat amb l’actuació de diferents actors, vestits amb l’uniforme de la Gestapo. A l’actuació també hi entraran en acció quatre actrius que recitaran 16 cartes dedicades al Fürher, guiades en tot moment pel fil conductor encarnat per una cabaretista.
L’homenatge vol recordar un passat no massa llunyà, que avui dia encara té vigència, posat que fa només uns mesos una popular periodista alemanya, Eva Hermann, va defensar la política familiar del Tercer Reich.
Amb encapçalaments com ‘mi lobito’ o ‘mi dulce amor’, aquest teatre alemany intentarà retratar un home que també, de forma incomprensible, va tenir admiradores.
Per una banda, resulta bastant interessant esbrinar quin era el nivell d’idolatrament de Hitler per part d’aquestes dones. Mitjançant aquest musical es dóna la oportunitat a molta gent de conèixer que sentien i que admiraven les seves admiradores d’ell. De totes maneres, és difícil entendre aquest sentiment d’amor i d’admiració que es dedica a aquest personatge, i per molt d’ambient i molts d’esforços dels actors i actrius per fer una obra brillant, suposo que només em podria provocar una miscel•lània de fàstic i sorpresa. Sorpresa perquè no podria entendre com una persona que va causar tan de mal podia ser admirada per una dona, entenent també la situació en la qual aquestes estaven; i fàstic, doncs perquè aquesta és el que em produeix un personatge tan sectari com aquest.
La decisió del teatre de realitzar aquesta obra es pot entendre també en el marc de que es tracta d’un teatre alternatiu i poc convencional que cerca celebrar espectacles novedosos. Com que no es pot opinar sobre un acte al qual no s’ha acudit, serà el públic qui dictaminarà si aquest es pot considerar culturalment atractiva.

Com ja dèiem, la darrera paraula sempre la té el públic, el qual amb la alta o poca assistència ja determinarà l’èxit i l’interès que ha suscitat aquest espectacle. Es veurà, doncs, si els alemanys de l’oest que acudeixen a l’obra es mostren avergonyits d’aquestes cartes, o per contra, en tenen una altra visió al respecte.

Suplement cultural fragmentat

Molts de nosaltres hem pogut fullejar suplements culturals com el Babelia, o El Cultural i fins a tot, com el Cultura, del diari Avui. No obstant, si ens demanen opinió sobre el suplement cultural del diari La Opinión de Málaga, potser quedem una perplexos, perquè mai en la vida l'haurem fullejat, o ni tan sols, l'haguem vist.
Aquest és, doncs, el moment ideal per donar-lo a conèixer, posat que és força interessant, i novedós amb el seu format. El suplement, el nom del qual varia en funció del dia del cap de setmana en el qual aparegui al mercat. El divendres, per exemple, s'anomena 'Por fin es viernes', i aquest dia ofereix informació sobre música, cinema i espectacles.
El suplement del divendres ofereix, doncs, reportatges, notícies musicals breus i un parell de novetats musicals, amb nota qualificativa inclosa. Pel que fa al cinema, trobem la mateixa estructura: ressenyes d'algunes pel·lícules que es troben, o en pocs dies, es trobaran a la cartellera; notícies breus sobre actors i pel·lícules; els darrers films sortits al mercat en dvd; i algunes columnes d'opinió i crítica sobre algunes pel·lícules.

Un dia després, el dissabte, és el torn de parlar de llibres, englobat dins una secció que s'anomena 'Libros'. En aquest apartat, doncs, i sense molt de misteri, trobarem informació sobre llibres actuals i no tan actuals, tot presentant també un rànking dels llibres de ficció i no ficció més llegits.

I finalment, el diumenge ens arriba un suplement dedicat clarament als lectors típics de diumenge. Uns lectors que tenen més temps per llegir el setè dia, que no pas els altres dies de la setmana, i estan interessats en el motor (tan de dues rodes com de quatre) i en l'economia.

Es presenta d'aquesta manera un suplement cultural fragmentat en tres dies, els del cap de setmana. Aquest suplement fa de guia pel lector del diari: el divendres presenta activitats ocioses per dur a terme el dissabte, i dissabte es presenten activitats pel diumenge, i el darrer dia de la setmana, no es presenten activitats ocioses per cap dia, sinó que només informa i entretén. Segurament és així perquè el dilluns no és un dia com el dels cap de setmana per disfrutar i fer oci, sinó que és un dia més bé de feina.

No obstant, tot i què els continguts del diari en el seu conjunt són força interessants, l'estructura i la fragmentació dels mateixos disminueix una mica l'atenció del lector, posat que el diumenge, dia en el qual hi ha més temps per llegir i informar-se. Així idò quedaria millor si el diumenge es parlés de cinema, música, espectacles o llibres, enlloc de motor. I el motor, es podria relegar al dissabte o al divendres.

Apart d'aquesta distribució informativa, el suplement resta molt interessant, i presentat d'una forma intel·ligent, posat què és un suplement sobre cultural que apareix durant tres dies. No es tracta, doncs, d'un suplement extremadament llarg publicat un mateix dia, sinó tres suplements més curtets publicats en tres dies. Així, no es satura al lector amb un excés d'informació cultural.

La cultura nodrida al carrer

Un dia qualsevol, no cal que sigui festa, ni tampoc dissabte o diumenge, la rambla es vesteix de diverses estàtues vivents que representen a personatges coneguts, i no tan coneguts.
D'aquesta manera, la Rambla de Barcelona està sempre plena de turistes d'arreu del món que s'aturen a contemplar aquestes figures, i que juntament amb els quioscs i les paradetes de flors conformen la vida diürna del carrer que condueix al port.

Partint de la base de què tot es pot considerar art i cultura, i més encara, que aquest qualificatiu es posat per part de l'espectador, podem dir que les estàtues vives de la Rambla, també són art i cultura.
Podem parlar d'art, i més concretament, d'un art de masses. Són cultura perquè formen part del paisatge urbà, en aquest cas de Barcelona, i una dada important que també s'ha de tenir en compte, és que no tenen cap efecte negatiu conegut ni contaminant contra la ciutat, ni contra els vianants.

Molts potser consideren què aquesta gent simplement es dediquen a fer d'estàtues perquè no volen treballar, no obstant, es tracta d'un treball com un altre, amb l'afegit de que les estàtues estan al carrer faci fred, faci calor, i sobretot, també durant moltes hores.

S'encarreguen d'entretenir als turistes, a molts turistes, i divertir-los amb un moviment inesperat en el cas de què aquests tímidament els llancin una monedeta. Les estàtues vivents són un reclam més de la ciutat, de fet, són molt poques les persones que deixen la ciutat Comtal sense abans haver vist d'aprop una d'aquestes estàtues de la Rambla.

Gairebé es podria dir que aquestes persones i les pertinents representacions formen part de la cultura catalana, i són doncs una insígnia de la ciutat.

L'art de la reivindicació i la protesta

Pels qui encara no coneixen a Banksy aquesta és la oportunitat per acostar-nos a aquest nou fenòmen artístic que s'ha nodrit a peu de carrer. Amb el sobrenom de Banksy, aquest ja reconegut artista anglès ha aconseguit dur més enllà l'art del graffiti, situant-lo, no només en l'art de la pintura diversa a l'aire lliure, sinó també, usant-lo com element crític de la societat capitalista i les conseqüències que aquesta comporta.

Són moltes les ciutats del món les que estan impregnades pels seus dibuixos i les seves crítiques a polítics i famosos, com el cas de Paris Hilton o George W. Bush; no obstant, el seu centre preferit d'actuació és Londres. Els seus dibuixos crítics són ben diversos, però es centren gairebé en rates, soldats amb cares transmutades, ángels fumadors i també paissatges oberts que amaguen elements oprimits de la vida quotidiana. De fet, en el mur que va aixecar Israel en els territoris ocupats, aquesta explicació queda ben pal·lesa.

Banksy s'ha guanyat l'admiració, no només dels peatons que es troben les imatges en els carrers de moltes ciutats del món, sinó també d'empresses com Puma i MTV, les quals li han encarregat més d'una producció. Els museus també hi tenen molt a dir, posat que tant la Tate Gallery londinense com el MoMa de Nova York han acollit peces seves.

Dels seus grafittis es pot destacar que fa ús de colors negres i blancs, i usa en menor quantitat els colors cridaners com vermells i grocs. D'aquesta manera, aconsegueix crear un accentuat clima de serietat i misteri.

Així doncs, Banksy és un veritable crític de la realitat què ha sabut donar-se a conèixer, i a fer-se respectar dintre de la mateixa societat que ell mateix critica.

http://youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs

Els dibuixos de la infància o com tornar a ser petit

Grease o Dirty Dancing? Son Goku o els Power Rangers? El Equipo A o Bonanza? Sensación de vivir o el coche fantástico? Naranjito o Oliver i Benji? I Verano azul, els Fruitis i E.T? En la majoria dels casos, cada un dels citats anteriorment han protagonitzat la infància dels qui ara estan dins la dècada dels 20 anys. Aquests, en definitiva, han conformat la nostra cultura televisiva. Ells són, per molts de nosaltres, la nostra cultura i els nostres més grans records de la infància.

http://es.youtube.com/watch?v=GN_pxhjytgI

Aquest vídeo penjat al portal de Youtube ens permet tornar a ser petits per uns minuts, i reviure aquells moments que desitjaríem protagonitzar novament.

Des del meu punt de vista, es tracta d'una peça audiovisual que mereix especial atenció perquè és una mena de recopilatori cultural de la nostra vida.
Cada pla que es disposa a sortir és una sorpresa per l'espectador, qui inmens dins una banda sonora més que adequada, oblida el present i retorna al passat més llunyà, i alhora més recent de la seva vida.

Partint de la base de que tot és cultura, no podem negar aquest reconeixement a aquesta peça audiovisual que ens presenta novament el portal d'Internet més famòs, que tants bons moments ens fa passar.

El moviment convertit en color

Quina sensació tindríem si poguessim estar uns minuts sols al fons de la mar? Alguns potser passarien una gran agonia, inmersos dins un món de por; d'altres, potser, farien de l'estància al fons de les profunditats marines una imatge de pau i silenci. Per a mi, aquesta és precisament la sensació que transmet aquest llenç realitzat per Joana Maria Esteva, una estudiant de Belles Arts, i realment, una futura promesa artística. Aquest gravat, que duu per nom Anèmones 2007, transmet aquesta sensació de tranquilitat i alhora moviment, ja què pretèn imitar el moviment d'aquestes plantes situades al fons de la mar.
Els colors, d'altra banda, ajuden a que aquesta sensació es faci realitat, ja que són colors tirant a clars, i poc cridaners. Uns colors que ençisen a l'espectador i el translladen dins un context de silenci i armonia.
Una peça artística realitzada amb la tècnica del gravat, eina que ha deixat la seva emprempta al llenç, si aquest es mira d'aprop.

En fi, una obra primerenca que només mostra el talent d'aquesta artista que ben segur es convertirà en pocs anys, en una professional consagrada.



Autora: Joana Maria Esteva

Títol: Anèmones, 2007
(Gravat realitzat damunt llenç)
Facultat de Belles Arts de la UB

Conte explícitament infantil amb final previsible

Títol: El noi amb el pijama de ratlles

Autor: John Boyne

Traductora del text: Gemma Rovira Ortega

Editorial, ciutat, any: Salamandra, Barcelona, 2007

Número de pàgines: 217

Es presenta una història per adults però amb una màscara feta per a nens. El noi amb el pijama de ratlles, de John Boyne, presenta una trama senzilla sobre un dels temes més escabrosos de la història de la humanitat: els camps de concentrazió nazis. El protagonista és Bruno, un nen de nou anys, fill d'un comandant nazi, el qual es destinat a dirigir el camp de concentració d'Auschwitz. Al canviar de casa, Bruno es veurà obligat a construir-se una nova infància, amb nous amics i noves experiències. És per això que passarà les seves tardes i el seu temps lliure cercant amics amb qui jugar. Fins que un dia, a l'altra banda d'una alambrada, el motiu i la funció de la qual desconeix per complet, coneixerà a Schmuel, un nen de la seva edat que vesteix un curiós i original (en paraules de Bruno) conjunt de roba.
Bruno i Schmuel es faran cada cop més amics, fins al punt de què Bruno li porta menjar al seu nou amic, perquè li sembla que està molt prim.

Schmuel és convidat per Bruno per conèixer el seu món a la seva gran casa, i al fer-se aquest desig realitat, Bruno també voldrà conèixer la família del seu amic, la qual viu a l'altra banda de l'alambrada. El final és, doncs, en aquest punt, totalment previsible.

A mode de conclusió, es podrien destacar moltes coses: l'ençisadora trama, juntament amb la senzillesa de la mateixa; la importància de parlar d'un tema tan dolorós com el de l'holocaust, tractat d'un mode 'quasi infantil'; i per tant, corroborar que la inocència pot amagar fins i tot
l'activitat més cruel de certs èssers humans.

L'autor ha sabut, doncs, tractar un tema delicat i dolorós però no ha sabut amagar el final, sinó que l'ha fet previsible des del moment en què entra en acció Schmuel, el nou amic de Bruno. John Boyne ha creat una obra que ha estat reconeguda mundialment, fins a tal punt de conmoure a la indústria cinematogràfica, posat que Miramax/Disney estan preparant una pel·lícula dirigida per Mark Herman. Esperem almenys que a l'adaptació per a la gran pantalla no es destruexi la màgia del llibre descobrint el desenllaç abans d'hora.

El reporter dels "sense veu"

Títol: Los cínícos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo.

Autor: Ryszard Kapuscinski

Autor de la traducció: Xavier González Rovira

Editorial, Ciutat, Any: Anagrama, Barcelona, 2006

Número de pàgines: 124

Preu: 6 €

Aquest és un llibre què ens mostra tal com ha de ser un bon periodista. Ens trasllada a un món, conegut per la majoria de la societat, però malauradament, poc concienciat amb ell. Ens explica els canvis què ha sofert un continent com Àfrica, per tal d’entendre la situació en al què es troba actualment.

Ryszard Kapuscinski ha estat un historiador i un periodista, qualitats què ell creu què s’han de tenir alhora, per tal de poder explicar el què passa al món, i ser un bon periodista. Nascut a Varsòvia, i estudiant a Polònia, es caracteritza per la seva voluntat de cercar les notícies arreu del món i donar veu als pobles africans, acostumats a callar ja què han estat supeditats a d’altres potències. Per tant, els seus llibres tracten sobre dos temes principals: els pobles del continent africà, i de com ha de ser la feina del periodista.

Aquests dos temes són, doncs, els què marquen la seva trajectòria literària, i a part de Los cínícos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, en el llibre El Mundo de hoy també explica la feina del periodista, de l’escriptor i les tranformacions del món en el s.XX. Així i tot, té també llibres què tracten els seus dos temes predilectes per separat, com és el cas d’ Ébano, un llibre què dedica a plasmar al bellesa d’Àfrica; i Els viatges d’Heròdot, on parla del periodisme.

El llibre què ens ocupa està dividit en tres parts. La primera d’elles anomenada ‘Ismael sigue navegando’, què rep aquest nom perquè l’entrevistadora llegeix al final Moby Dcik, és una entrevista de la periodista italiana, Nadia Nadiotti, i també del públic cap al bielorús. La col·laboració del públic en aquesta conversa es pot entendre com una de les qualitats què caracteritzen a Kaspuscinski. Ryszard considera què tothom ha de tenir veu, i no només els mitjans i la gent de poder vinculat a ells, i això és el què es veu a l’entrevista, ja què no només fa preguntes la Nadia, sinó què també ho fa el públic. Fa, per tant, una crítica als mitjans, ja què diu què la rellevància de les notícies, es mesura en funció de l’ordre d’aparició en aquests. D’altra banda, també destaca què les fonts primàries què s’haurien de consultar són les persones, i per tant, sortir a buscar-les en els llocs dels fets; però Kapuscinski creu que els periodistes son massa còmodes i escriuen les notícies des del seu despatx.

La segona part del llibre s’anomena Explicar un continente, la historia de su desarrollo. En aquest apartat, s’encarrega d’explicar el passat del continent africà, fent especial menció sobre personatges polítics com Selassie o Nkrumak. De totes maneres, al llarg de la conversa, destaca especialment temes com l’esperança d’aquests pobles per arribar a ser independents, el desinterés dels països del Primer Món i el cas excepcional de Sudàfrica.

Finalment, la tercera part El relato de un diente de ajo és una mena de matèfora, fruit d’un somni de Kapuscinski. El dent d’all significa, tan per Kapuscinki com per Berger, l’habitació des d’on els dos autors han d’escriure els seus textos, amb la diferència de què Ryszard va a cercar les notícies fora de la casa, i Berger, es documenta i escriu des d’allà.

El llibre en conjunt es regeix per la claretat i el llenguatge planer, pel fet que explica de manera senzilla com ha de ser la feina del bon periodista, així com també, la realitat africana. Es veu també la feina de documentació anterior, fet què es pot justificar amb els nombrosos peus de pàgina. Kapuscinski mostra un gran compromís i solidaritat amb Àfrica, i ho demostra per ser tema principal dels seus textos, després d’haver-los estudiat i visitat.

Fruit d’una experiència sense límits neix Los cínícos no sirven para este oficio, un llibre no només adreçat a periodistes i futurs periodistes, sinó cap a tots els públics, perquè en el fons, utilitzant la figura del periodista, adoctrina sobre com han de ser i actuar les persones. A més, ens dóna a conèixer un continent com Àfrica, del qual ens explica la seva bellesa e història. Una ocasió, doncs, per anar adquirint les dues qualitats què ell mateix considera necessàries: “Todo periodista debe ser un historiador”.

Entretinguda tarda irreal gentilesa de Toni Albà

Què li demanaríem al Rei Juan Carles I si li poguessim fer una entrevista? Aquest espectacle és precisament el que es construeix a la obra de l’actor i director teatral català, Toni Albà, en el teatre principal de Muro (Mallorca). Sota el nom d’ Audiència Irreal, un solitari Toni Albà va perfilant una comèdia d’una hora i tres quarts, que destaca per la contínua crítica al seu ex gendre, Don Jaime de Marichalar, la manca d'experiència d'aquesta reialesa a l’hora de cuinar un simple ou frit, així com també, marcada per les respostes a les preguntes del públic, convertit per uns moments en periodistes de la premsa nacional i internacional. De peu, tal i com es dóna la benvinguda a la Majestat, s’inicia la funció del popular actor de Polònia (TV3). El Rei va explicant un seguit d’anèctodes monàrquiques que gairebé ningú coneix, i a poc a poc, es va ficant el públic dins la butxaca. El públic alhora li mostra la seva satisfacció amb un gran nombre de preguntes sobre temes com la independència de Kosovo, la caçera d’ossos a Rússia i les suposades amants de la Illa, entre d’altres temes, als quals el suposat Rei Juan Carles I va contestant de forma molt natural i espontània.

De la posada en escena en destaca principalment el paper de l’actor, només acompanyat sobre l’escenari per una cadira reial (a la qual únicament s’hi asseu per respondre a les preguntes). D’aquesta manera, i pel que sembla evident, la funció es converteix en entretinguda i teixida a la mida de les preguntes dels espectadors-periodistes, però resulta alhora una mica monòtona. El paper d’Albà ens es prou conegut per la seva genial interpretació al Polònia, programa on ja interpreta al Rei, però amb un característica inexistent en aquesta Audiència Irreal: la companyia personal. Al programa televisiu apareix en acció juntament amb d’altres personatges principals, i per tant, la seva actuació és més fácil de dirigir que no pas en aquesta funció, en la qual, tot i convidar al riure constant, el pas de la darrera mitja hora resta protagonitzada per la broma dedacent i ja poc fonamentada.

En fi, una forma de convertir un diumenge per la tarda en entretingut, i esbrinar una mica més el món que envolta a la figura del Rei Juan Carles I.

Parlem de cinema: La venjança es serveix en plat fred i a les fosques

Títol de la pel·lícula: Belle Toujours

Director: Manoel de Oliveira

Guionista i Productor: Manoel de Oliveira i Julia Buisel/ Miguel Kadilhe

Actors principals: Michel Piccoli, Bulle Ogier

Característiques: París, 70 minuts, Color, Subtitulada en Francès

Inaugurem aquest blog cultural amb una peça cinematogràfica realitzada per un dels directors més veterans que existeixen en l’actual panorama cinematogràfic, el portuguès Manoel de Oliveira. Belle Toujours és un film homenatge a Luís Buñuel, i es configura com la segona part d’una pel·lícula que va rodar el director aragonès, fa 38 anys, Belle de Jour. La recent història es centra a París i mostra el retrobament de dos personatges a primera vista sense cap tipus de relació, però que amaguen una obscura amistat i un antic secret.

Manoel de Oliveira és un cineasta de gairebé 100 anys que ha rodat, i segueix rodant pel·lícules, però el que més destaca d’ell és que s’ha anat adaptant a les diferents èpoques i moviments. Aniki-Bobo és un film realista que va gravar el 1942; i en contraposició, el 1971, va filmar la comèdia mundana, Passado e o presente. Fruit de la seva feina, es demostra que només necessita codis per adaptar-se al registre per tal de poder crear interessants pel·lícules. De fet, això fou el que va passar amb Belle Toujours. “La idea per aquesta pel·lícula la vaig tenir de forma inesperada, com si sentís el desig de fer un homenatge a Luís Buñuel i Jean Claude Carrière”. Així va manifestar el sorprenent director les ganes de fer un film que oferís una mirada nostàlgica cap a un clàssic del cinema europeu dels anys ’60, o sigui, Belle de Jour.

En aquesta segona part, el portuguès, què ha mantingut el personatge masculí, l’actor Michel Piccoli, però ha canviat a Catherine Denueve que feu el paper en la pel·lícula de Buñuel, per l’actriu Bulle Ogier, reconstrueix una història al voltant d’un secret, el qual es converteix en l’eix vertebrador del film.

La pel·lícula serveix per mostrar l’evolució de dos personatges que, en el moment en que es realitza la pel·lícula només estan units per un secret. Si en la primera pel·lícula, Henri Husson, el personatge masculí, i Sevèrine Serizy, el personatge femení, mantenien una relació d’amistat a travès de l’home de la dona; ara, en aquesta pel·lícula només els uneix el secret que va confesar l’home al seu amic Henri, quan va quedar mut i paralític, fruit d’un dispar què li va pegar un dels amants de la seva dona.

L’home busca desesperadament a la dona pel centre de París, i mentrestrant, va informant a l’espectador de la història en la qual està involt, a travès de les converses que té amb el barman del cafè al qual va cada vespre. El barman, tot i la seva joventut, és un personatge molt ple i ric de contingut, a causa de tot el què li ha confessat la gent d’aquell cafè. Un cop Henri troba a Sevèrine, i li demana per quedar per sopar, per tal de poder parlar del que li va dir el seu home abans de morir, ella sembla que vol defugir, però acaba acceptant perquè vol saber el secret que li amaga l’amic del seu home. El sopar es celebra a casa de Henri, i es desenvolupa a la llum de les veles i en silenci. Ella, tot i fingir que està tranquila i còmoda, està expectant per saber quan li confessarà l’home el secret. De fet, però, acabarà partint cap a casa seva, al veure què Henri no li confessarà el que va dir del seu difunt home, sinó què el sopar és la venjança de Henri cap a Sevèrine, perquè ella, en les seves èpoques d’adicció al sadomasoquisme, mai va voler mantenir relacions amb ell.

Amb aquesta pel·lícula Manoel ha fet evolucionar els personatges del film de Buñuel, convertint-los, d’aquesta manera, en personatges rodons. Es produeix un canvi de papers entre els dos personatges principals. A Belle de Jour, Sevèrine era la que domina a Henri, jugava amb ell, però mai li va donar el que ell volia; en canvi, a Belle Toujours, és Henri el que la domina a ella, ja què sap un secret que ella ansia saber. D’altra banda, també s’ha produit una evolució pel que fa als vicis dels dos personatges. A la primera pe·lícula, la dona era adicte al sadomasoquisme, tot i el profund amor que li tenia al seu home, i mentrestant, Henri no tenia cap vici reconegut; en canvi, en la segona pel·lícula, és l’home qui ara s’ha tornat adicte a l’alcohol, i ella ha deixat la seva extranya adicció.

A nivell tècnic, la pe·lícula es fa mitjançant plans generalment mig curts, i que enquadren molt poca gent. Es caracteritza per fer servir plans molt llargs, però significatius que serveixen per situar a l’espectador i transmetre lentitud. El film es recolça també molt en el silenci, per poder transmetre sensacions dels personatges, així com també, en el colors uniformes, com el gris i el blau, per transmetre una sensasió de serietat i saber estar de la alta burgesia parisina.

En fi, un film que es va presentar al Festival de Cinema de Sant Sebastià del 2006, en el qual es mesclen els remordiments i els secrets del passat amb el cobrament de deutes en el present.

http://www.youtube.com/watch?v=M1yRfwcExp4