Jornades de periodisme cultural

L’expectació és més bé reduïda, tot i comptar amb la presència de Gerardo Martín, editor de l’editorial Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i l’escriptor Juan Gabriel Vásquez. El debat, sota el nom de ‘El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció’ ha de ser moderat pel professor David Vidal, mestre en periodisme literari, i admirador ferm de Albert Chillón.

Passades les 10.30h del matí, entren dins la Sala de Graus de la facultat de Ciències de la Comunicació, tres senyors acompanyats d’una dona, la qual no s’assembla massa a David Vidal. Serà perquè han canviat l’ordre de les conferències, i a la dona és Tate Cabré, moderadora de la xerrada del dia anterior a les 18h de la tarda? Així és, és el torn de ‘Revistes: l’alternativa cultural’, i podriem afegir, ‘Revistes: l’alternativa cultural convalescent’, doncs aquest ha estat el missatge que s’ha deixat entreveure de la xerrada. David Barba, en representació de la revista ‘Quimera’ i ‘El viejo topo’, Robert-Juan Cantavella, com a ex cap de la desapareguda revista ‘Lateral’; i també Óscar Fontrodona, ex director de la revista ‘Ajoblanco’. Amb una breu presentació dels tres convidats, i amb un torn d’uns 15 minuts per parlar cada un d’ells, s’ha realitzat una conferència en la qual s’ha explicat una mica el perquè del fracàs i el poc èxit de les revistes culturals (poc alimentades econòmicament i deixades molt de banda pels seus enemics culturals en forma de suplements de diaris); i també s’ha fet una mica de recordatori de com era la època en la qual van sorgir, i com es van mantenir en el seu temps.

L’ex - cap de redacció de ‘Lateral’, Robert-Juan Cantavella, ha explicat una mica com va començar la revista i també, com va rebre la notícia de la seva mort de la publicació. Per tal d’interessar una mica més al públic allà present, ha explicat la seva topada amb la SGAE, fet que ha fet retornar l’interès als que hi èrem presents. Seguidament, el torn ha estat pel qui va ser director de la revista ‘Ajoblanco’, el qual ha explicat que aquella era una revista molt novedosa i poc censurada en l’època del franquisme. Sexe en totes les seves expressions, el moviment gay, l’ecologisme i fins i tot, el cannabis, eren els temes més explotats, fins i tot, amb una edició, es van regalar llavors de cannabis per tal de què els lectors poguessin plantar les seves pròpies plantes.

La revista va passar per dos directors, però cap dels dos van aconseguir mantenir-la sempre amb vida, i en conseqüència, el 1999 va morir, amb la intenció de que el reencontre amb els lectors fos a Internet, una altra de les famoses causes de la convalescència d’ aquest tipus de publicacions.

Finalment, el torn de David Barba ha arribat, i ha estat el més dinàmic i interessant, el qual ha posat a la seva auditoria en context, i ha fet cinc cèntims de la revista ‘El viejo topo’, d’ideologia d’esquerres; i ‘Quimera’, que compta amb més de 15 anys de vida.

La jornada del dia d’avui ha resultat d’un interès mencionable, tot i que la que hi havia preparada per avui a les 10.30h, semblava més entretinguda. Així han succeït les coses, i com que sempre es pot treure alguna cosa dels professionals, doncs, hem pogut pendre conciència del veritable problema de les revistes culturals, tant el que tenen a l’hora de sobreviure com a l’hora de mantenir-se, ja què es veuen amençades per altres publicacions, més ferotges, potser no de contingut, però si d’accesibilitat i comoditat.

Intervenció de l'Estat en cultura: si o no?

La pregunta és relativament senzilla; en canvi, la resposta és molt més que un simple 'si' o un 'no'.
Amb aquest tema, crec que tenc una opinió bastant taxativa, i amb poc marge de discussió.
En primer lloc, és més que impossible una inversió proporcional de l'Estat en la cultura, ja què no es poden abarcar ni subvencionar tots els productes culturals que es fan: des dels més clàssics com la pintura, la música i la literatura, passant també pels més alternatius. Per tant, o es subvenciona i es donen diners per tota la cultura, o evidentment, no es compra ni es subvenciona res, posat que si l'Estat intervé amb un tipus d'art i en un altre tipus d'art no ho fa, doncs s'està possicionant, rebutjant un tipus d'art o unes obres, i aquesta no és la imatge ni el suport correcte que s'ha de donar a l'art. Perquè subvencionar una obra pictòrica i no un concert alternatiu, si al cap i a la fi tot es cultura?

En segon lloc, i centrant-nos en obres pictòriques en concret, podem parlar de què si l'Estat decideix adquirir una obra d'art com un Modigliani (què sense cap dubte és una peça artísica excepcional) haurà d'abonar una gran quantitat de diners públics que ben segur es podrien destinar a d'altres fins. Aquesta afirmació pareix més pròpia d'una persona a la qual no li agrada la cultura, però el que vull expressar és precissament el contrari.
Quan algú després vulgui anar a veure una exposició d'un museu, haurà de pagar amb els diners de la seva butxaca una entrada per poder accedir-hi, i tinguent en compte que les obres de la col·lecció en concret han estat comprades per l'Estat, o sigui, amb diners dels ciutadans, doncs resulta una mica il·lògic i , per altra banda, també injust. Realment s'està pagant el doble per veure el mateix.

Per altra banda, s'hauria de comentar, que si l'Estat compra uns quadres concrets d'un pintor, segurament, altres quadres del pintor que no s'hagin comprat, pujaran de valor, i per tant, s'entrarà en un joc d'especulació que no afavoreix en cap manera a l'art, i per extensió, tampoc resta favorable per la cultura.

La millor solució és que sigui un mecenes qui compri els quadres concrets, i després els exposin a les seves galeries d'art privades, fent pagar una entrada més que raonable per la visita i contemplació de les obres. Aquest joc és el que practica la Fundació Thyssen.

I finalment, i per acabar, cal reflexionar sobre si la cultura a Catalunya, i per extensió a Espanya, té tanta tirada, què pugui justificar la gran despesa econòmica que comporta la compra d'aquests quadres per part de l'Estat. La resposta a aquesta pregunta cal cercar-la en unes dades molt bàsiques que ens diuen que el museu més vist a Catalunya és el del F.C.Barcelona; i l'exposició més vista, ha estat la de Body's.

La resposta és, doncs, molt clara; i en cap de les dues, jo no hi veig cap rastre de pintura.

La cultura nodrida al carrer

Un dia qualsevol, no cal que sigui festa, ni tampoc dissabte o diumenge, la rambla es vesteix de diverses estàtues vivents que representen a personatges coneguts, i no tan coneguts.
D'aquesta manera, la Rambla de Barcelona està sempre plena de turistes d'arreu del món que s'aturen a contemplar aquestes figures, i que juntament amb els quioscs i les paradetes de flors conformen la vida diürna del carrer que condueix al port.

Partint de la base de què tot es pot considerar art i cultura, i més encara, que aquest qualificatiu es posat per part de l'espectador, podem dir que les estàtues vives de la Rambla, també són art i cultura.
Podem parlar d'art, i més concretament, d'un art de masses. Són cultura perquè formen part del paisatge urbà, en aquest cas de Barcelona, i una dada important que també s'ha de tenir en compte, és que no tenen cap efecte negatiu conegut ni contaminant contra la ciutat, ni contra els vianants.

Molts potser consideren què aquesta gent simplement es dediquen a fer d'estàtues perquè no volen treballar, no obstant, es tracta d'un treball com un altre, amb l'afegit de que les estàtues estan al carrer faci fred, faci calor, i sobretot, també durant moltes hores.

S'encarreguen d'entretenir als turistes, a molts turistes, i divertir-los amb un moviment inesperat en el cas de què aquests tímidament els llancin una monedeta. Les estàtues vivents són un reclam més de la ciutat, de fet, són molt poques les persones que deixen la ciutat Comtal sense abans haver vist d'aprop una d'aquestes estàtues de la Rambla.

Gairebé es podria dir que aquestes persones i les pertinents representacions formen part de la cultura catalana, i són doncs una insígnia de la ciutat.