Haruki Murakami. Per alguns conegut i reconegut; per d’altres, simplement desconegut i ignorat. El seu primer treball fou a una tenda de discs de música, la mateixa feina en la qual treballa Toru Watanabe, el protagonista de Tokio Blues, Norwegian Wood (1987).
El llibre es nodreix dels records del, ja major, Watanabe, qui recorda amb una dolça nostàlgia, la seva post adolescència a l’arribada a un aeroport d’Alemanya. Una cançó dels Beatles, la mateixa que dóna sobrenom al llibre, s’encarrega de fer confluir les dues històries que formen l’entramat d’aquesta bella, i alhora, trista història.
Murakami es converteix en el mestre per excel·lència de les descripcions ambientals, i també emocionals, i fa sentir al lector, amb la narració en primera persona de Watanabe, què és també present en les històries i conviu amb el protagonista.
Tokio Blues crea un efecte d’hipnosis sobre el lector, qui es veu encisat per la tendresa i la fragilitat de Naoko, i captivat per la solidària, curiosa i sempre sorprenent història amb Midori.
Watanabe és el reflex d’un adolescent que dóna les seves primeres passes en el camí cap a la maduresa amorosa i personal, entre dues dones: una d’elles, la frágil, i alhora inestable, Naoko; i la dinàmica i aventurada Midori.
El tema de la mort i la fugacitat de la vida se’ns presenten, en aquesta novel·la, d’una forma difícil d’ignorar, doncs, cada un dels aconteixements que es succeeixen, fan replantejar, en molts casos, la situació i els problemas amb els que ens trobem en la vida real. Es tracta també d’una cerca constant de la felicitat que es veu trabada per un allau de contrapunts dolorosos, que fan que el protagonista començi a concebre el dolor com a part de la seva vida.
La senzillesa narrativa de Murakami fa que el lector es deixi emportar a un ritme accelerat per la història; els personatges són complerts i atractius; i la trama és, si més no, interessant i màgica. Tots aquests elements fan que el lector vulgui saber cada cop més dels personatges i de la història, fins al punt de què la seva curiositat s’ha enfilat tant, que està al punt d’arribar al cim, quan de sobte, la caiguda final és pronunciada i seca.
El llibre ens vol donar a entendre que la vida és bonica, però a vegades complicada, i que s’ha d’apendre a conviure amb els alts i baixos que presenta, perquè al cap i a la fi, per moltes ànsies de control sobre ella que volguem tenir, ella és qui ens mana a nosaltres.
1 comentario:
Estic d'acord: l'obra ens reflexe molt els problemes de la vida real, tot i que de forma molt intensa. Crec que el realisme és una de les característiques més notables de la història que narra Murakami. L'autor se les enginya molt bé per fer-nos entendre, tal i com dius,que al cap i a la fi hi ha quelcom superior a nosaltres que ens supera, que no podem controlar: la vida mateixa. No podem controlar tot el que ens passa.
Estic bastant d'acrod amb la teva opinió sobre el llibre, on el món interior dels personatges i la intensitat de les emocions ens descriuen amb gran destressa.
Publicar un comentario