El blog de na Gisela

L'autora d'aquest blog és una companya meva de classe, però no sé ben bé d'on és. El seu blog, però, m'ha cridat l'atenció perquè és una mena de base cultural de reivindicació de la cultura catalana: rock català, gastronomia, etc
És un blog interessant pels seus continguts, i també, resulta un blog senzill i entenedors, ja què la seva lectura es pot realitzar de forma.
El nom del mateix blog, també incita a volar, a deixar volar la imaginació en un món cultural.
No dubteu en visitar-lo: http://viatgecultural.blogspot.com/

El blog de'n Jordi

El blog de'n Jordi és, si més no, un blog curiós. Sota el nom de 'Generació Perduda', sobrenom que encara no he esbrinat ben bé el seu significat, s'amaguen un seguit no gaire extens, però si de qualitat, d'articles variats. Música, llibres, cinema, ..., però sobretot, s'hi engloba la cultura que ell considera que ho és, i la que a ell li agrada. Dit en altres paraules, el seu blog és una forma, tan vàlida com el contacte directe amb ell, de conèixer com és en Jordi en realitat.
Tot i que les seves actualitzacions són més bé impulsives en periodes diferents dels mesos, resulten molt interessants, perquè realment reflexen el que a ell li agrada, i el que creu ell mateix què és la cultura.
Si voleu visitar un blog autèntic, no dubteu a visitar el de'n Jordi: http://jordiarago.blogspot.com/

El blog de na Meritxell

Na meritxell és una futura periodista cultural molt interessada en la cultura del seu poble, un bell paratge de Lleida: Tremp. Per aquest motiu, al seu blog, fàcilment s'hi poden trobar històries sobre aquest indret, o també, explicaciosn sobre llocs d'aquest poble.
El blog de na Meritxell també presenta moltes entrades sobre lectura, i sobre cròniques. de fet, i fruit de la meva amistat amb ella, sé què és una gran amant de la literatura, i això es nota al seu blog.
també, hi podem trobar alguns articles sobre cinema, dansa, internet i també art al carrer. Es tracta doncs, d'un blog variat i dinàmic. Les actualitzacions es fan sovint, i sobretot, destaca del seu fotolog, l'estil senzill i entenedor de les seves peces.
No dubteu en visitar el seu blog, i gaudireu de la bellesa narrativa de na Meritxell. http://cartesdavui.blogspot.com/

Tebeosfera: mític i històric catàleg del còmic

Tebeosfera és un nou espai virtual, en el qual, el còmic i les historietes són els veritables protagonistes. Es tracta d'una autèntica base de dades sobre còmics, i per tant, és una excel·lent font d'informació sobre l'actualitat del còmic, sobre autors i obres, i també, un lloc a la web on es pot consultar un catàleg visual de les obres de còmics a Espanya, des del 1880 al 1992.
La pàgina web és www.tebeosfera.com/new, i tot i que ara encara no està del tot completada, i per tant, resta en construcció, ja es pot consultar un diccionari temàtic, una llista d'autors i obres, i moltes coses més interesants sobre el món del còmic. Ara només falta que s'acabi d'enllestir la pàgina, i a disfrutar de l'apassionant món del còmic.

El blog de n'Helena Ges

Tona, Tona i més. El blog de l'Helena Ges, i no ho dic en to despectiu ni molts menys, tracta en profunditat tots els actes culturals que es fan en el poble, Tona. Es tracta doncs, d'un blog cultural en el qual s'hi pot trobar, apart d'una agenda cultural dels actes preparats en aquesta població, també hi podem trobar els comentaris sobre actes culturals de la facultat de Ciències de la Comunicació als quals ha acudit , així com també, altres esdeveniments culturals del seu poble, que ajuden a compendre una mica la Cultura de Tona.

El blog, doncs, serveix per saber una mica d'ella (de la seva autora), i dels seus gusts i opinions a nivell cultural i també per conèixer la seva localitat, què per a una estrangera a Catalunya, resta totalment desconeguda. LA idea de centrar el blog cultural en la seva població és una idea que aplaudiria, perquè, què millor que tractar el temes i els actes que tens més propers per donar-los a conèixer de primera mà?

Pel que fa a l'estructura del blog, doncs, hauríem de comentar el seu estil senzill i la visualitat dels seus continguts, ja què té la virtut d'amenitzar els seus continguts amb diverses imatges, links a pàgines web i vídeos.
Crec que queda bastant clar què el seu blog es podria anomenar: "La bellesa i la importància de la cultura local". Visiteu-lo, no té desperdici: http://helenages.blogspot.com/

El blog de'n Xavi

Teatre i Cinema, dues de les arts escèniques que es troben més a gust en el blog 'Bits de Cultura' (http://bitsculturals.blogspot.com/). També s'hi pot trobar, tot i que en menor mesura, literatura i televisió.
Es tracta d'un blog cultural que destaca per la crítica a la bona literatura, i també, la crítica cap a l'actualitat cultural del nostre pais, i també, de Catalunya en especial.
Les entrades són freqüents, per tant, és un blog que es renova de forma constant, i en conseqüència, els seus continguts, tant els de l'agenda com els demés textos, no es caduquen.
D'altra banda, destaca pel disseny senzill de la seva pàgina, i alhora, per la seva presentació dels continguts de forma clara i directa, de manera que la lectura no resulta encargolada, sinó que es fa amena i entretinguda.

En definitiva un blog que val la pena consultar, i llegir de tant en tant, doncs l'entreteniment i la culturalització resten assegurades! No dubteu en culturalitzar-vos a http://bitsculturals.blogspot.com/

Jornades de periodisme cultural

L’expectació és més bé reduïda, tot i comptar amb la presència de Gerardo Martín, editor de l’editorial Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i l’escriptor Juan Gabriel Vásquez. El debat, sota el nom de ‘El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció’ ha de ser moderat pel professor David Vidal, mestre en periodisme literari, i admirador ferm de Albert Chillón.

Passades les 10.30h del matí, entren dins la Sala de Graus de la facultat de Ciències de la Comunicació, tres senyors acompanyats d’una dona, la qual no s’assembla massa a David Vidal. Serà perquè han canviat l’ordre de les conferències, i a la dona és Tate Cabré, moderadora de la xerrada del dia anterior a les 18h de la tarda? Així és, és el torn de ‘Revistes: l’alternativa cultural’, i podriem afegir, ‘Revistes: l’alternativa cultural convalescent’, doncs aquest ha estat el missatge que s’ha deixat entreveure de la xerrada. David Barba, en representació de la revista ‘Quimera’ i ‘El viejo topo’, Robert-Juan Cantavella, com a ex cap de la desapareguda revista ‘Lateral’; i també Óscar Fontrodona, ex director de la revista ‘Ajoblanco’. Amb una breu presentació dels tres convidats, i amb un torn d’uns 15 minuts per parlar cada un d’ells, s’ha realitzat una conferència en la qual s’ha explicat una mica el perquè del fracàs i el poc èxit de les revistes culturals (poc alimentades econòmicament i deixades molt de banda pels seus enemics culturals en forma de suplements de diaris); i també s’ha fet una mica de recordatori de com era la època en la qual van sorgir, i com es van mantenir en el seu temps.

L’ex - cap de redacció de ‘Lateral’, Robert-Juan Cantavella, ha explicat una mica com va començar la revista i també, com va rebre la notícia de la seva mort de la publicació. Per tal d’interessar una mica més al públic allà present, ha explicat la seva topada amb la SGAE, fet que ha fet retornar l’interès als que hi èrem presents. Seguidament, el torn ha estat pel qui va ser director de la revista ‘Ajoblanco’, el qual ha explicat que aquella era una revista molt novedosa i poc censurada en l’època del franquisme. Sexe en totes les seves expressions, el moviment gay, l’ecologisme i fins i tot, el cannabis, eren els temes més explotats, fins i tot, amb una edició, es van regalar llavors de cannabis per tal de què els lectors poguessin plantar les seves pròpies plantes.

La revista va passar per dos directors, però cap dels dos van aconseguir mantenir-la sempre amb vida, i en conseqüència, el 1999 va morir, amb la intenció de que el reencontre amb els lectors fos a Internet, una altra de les famoses causes de la convalescència d’ aquest tipus de publicacions.

Finalment, el torn de David Barba ha arribat, i ha estat el més dinàmic i interessant, el qual ha posat a la seva auditoria en context, i ha fet cinc cèntims de la revista ‘El viejo topo’, d’ideologia d’esquerres; i ‘Quimera’, que compta amb més de 15 anys de vida.

La jornada del dia d’avui ha resultat d’un interès mencionable, tot i que la que hi havia preparada per avui a les 10.30h, semblava més entretinguda. Així han succeït les coses, i com que sempre es pot treure alguna cosa dels professionals, doncs, hem pogut pendre conciència del veritable problema de les revistes culturals, tant el que tenen a l’hora de sobreviure com a l’hora de mantenir-se, ja què es veuen amençades per altres publicacions, més ferotges, potser no de contingut, però si d’accesibilitat i comoditat.

I arribà la classe magistral amb Bassas

Bassas arribà. Ho feu quan faltaven uns cinc minuts per les 17h, i ho feu per la porta superior de la facultat. El motiu? Explicar, juntament amb altres col·labradors dels seu programa ‘El Matí’ de Catalunya Ràdio, com va ser la seva experiencia periodística al realitzar, fa prop d’un mes, dues edicions del programa matinal català per excel·lència a l’ Equador.

Presentats pel degà, i tres alumnes de la facultat, i assesorats de forma excesiva per un professor de la casa que els acompanyava a la taula de l’Aula Magna, els professionals allà presents es van deixar endur en la seva explicació a ritme de talls de reportatges i fragments d’aquells dies al país llatinoamericà.

Amb Víctor Correal, Marta Falguera, Montse Poblet i Antoni Bassas va arribar la humanitat, la satisfacció personal i les ganes de fer més i millor a aquell espai de la facultat de ciències de la comunicació, davant un públic, en la seva majoria, alumnat. El públic va escollir l’opció d’acudir a aquest acte, potser per l’admiració que hi ha cap a un dels homes que destil·len més professionalitat radiofònica de Catalunya. És inevitable escoltar-lo i enganxar-se a les seves paraules, perquè ell és, potser, la viva imatge del que ara som, molts dels que van acudir a la cita: estudiants de periodisme amb ganes de conèixer el món pràctic i professional, sortir al carrer, i saber si el que hem estudiat, realment, ens omplirà com a persones, tal i com, es sentí el propi Bassas quan va passar per la mateixa facultat.

Què poguem seguir escoltant el ‘Bon dia, són les 7!’ durant molt de temps, doncs l’equip professional d’aquest programa lluita, dia a dia, per crear avantguarda i modernitzar-se en el camp de la comunicació.

La fragilitat i l’aventura de la maduresa

Haruki Murakami. Per alguns conegut i reconegut; per d’altres, simplement desconegut i ignorat. El seu primer treball fou a una tenda de discs de música, la mateixa feina en la qual treballa Toru Watanabe, el protagonista de Tokio Blues, Norwegian Wood (1987).

El llibre es nodreix dels records del, ja major, Watanabe, qui recorda amb una dolça nostàlgia, la seva post adolescència a l’arribada a un aeroport d’Alemanya. Una cançó dels Beatles, la mateixa que dóna sobrenom al llibre, s’encarrega de fer confluir les dues històries que formen l’entramat d’aquesta bella, i alhora, trista història.

Murakami es converteix en el mestre per excel·lència de les descripcions ambientals, i també emocionals, i fa sentir al lector, amb la narració en primera persona de Watanabe, què és també present en les històries i conviu amb el protagonista.

Tokio Blues crea un efecte d’hipnosis sobre el lector, qui es veu encisat per la tendresa i la fragilitat de Naoko, i captivat per la solidària, curiosa i sempre sorprenent història amb Midori.

Watanabe és el reflex d’un adolescent que dóna les seves primeres passes en el camí cap a la maduresa amorosa i personal, entre dues dones: una d’elles, la frágil, i alhora inestable, Naoko; i la dinàmica i aventurada Midori.

El tema de la mort i la fugacitat de la vida se’ns presenten, en aquesta novel·la, d’una forma difícil d’ignorar, doncs, cada un dels aconteixements que es succeeixen, fan replantejar, en molts casos, la situació i els problemas amb els que ens trobem en la vida real. Es tracta també d’una cerca constant de la felicitat que es veu trabada per un allau de contrapunts dolorosos, que fan que el protagonista començi a concebre el dolor com a part de la seva vida.

La senzillesa narrativa de Murakami fa que el lector es deixi emportar a un ritme accelerat per la història; els personatges són complerts i atractius; i la trama és, si més no, interessant i màgica. Tots aquests elements fan que el lector vulgui saber cada cop més dels personatges i de la història, fins al punt de què la seva curiositat s’ha enfilat tant, que està al punt d’arribar al cim, quan de sobte, la caiguda final és pronunciada i seca.

El llibre ens vol donar a entendre que la vida és bonica, però a vegades complicada, i que s’ha d’apendre a conviure amb els alts i baixos que presenta, perquè al cap i a la fi, per moltes ànsies de control sobre ella que volguem tenir, ella és qui ens mana a nosaltres.