La fama arriba. En major o en menor mesura, però arriba. A uns grups els arriba més d’hora i en vida, mentre que d’altres artistes i formacions musicals reben el reconeixement del públic després de la seva mort, o en alguns casos, després de l’escissió del grup. Els Pereza són una parella musical que va sorgir ara fa set anys, en el 2001. Són, doncs, si els comparem amb altres grups de la talla de The Rolling Stones o The Beatles, una formació musical amb molts pocs anys d’experiència. És per aquest motiu que crida fortament l’atenció l’ actitut del grup enfront el seu públic, davant la crítica i fins i tot, davant el propi panorama musical del moment.
Els Pereza són una formació musical que circulen per la vida amb uns aires de superioritat i d’exaltació, que ni el propi Jon Bon Jovi, en la
seva millor època. Al veure el grup en acció, i en aquesta ocasió, després de veure’ls en una classe magistral organitzada per l’Espai Movistar, l’espectador es dóna compte de que tan Rubén com Leiva van de cracks musicals (ningú els podrà negar tot el que han aconseguit
en només set anys), i també donen a entendre que ja ho han fet tot a la vida. Aquest comportament vol donar a entendre que el grup ja s’ha menjat el món. Potser que la vida fins ara els hagi somrigut (i de valent), posat que han tret al mercat cinc discs en només set anys, cada any ofereixen més de 100 concerts per tot el territori espanyol, i fins i tot, han gravat cançons amb d’altres reconeguts artistes del panorama espanyol. No podem oblidar tampoc que han rebut una veritable col·laboració en el darrer disc, digne d’admiració, i senyal de que la música que fan no està del tot malament, i sobretot que agrada. En el darrer disc han comptat amb l’ajuda de l’ex-guitarrista de les satàniques magestats, The Rolling Stones, Mick Taylor.
Així i tot, el respecte al públic és bastant limitat, ja què tot i agrair la seva presència (és el mínim que es demana i el que s’hauria de fer), tenen un tracte cap al mateix de poc respecte. Ells són Rubén i Leiva, dos músics que produeixen un estil de música concret, i si agrada bé, i sinó, no deixen altra alternativa musical que el gust per Operación Triunfo.
La forma d’acceptar la fama, i també les crítiques, que tenen les diferents formacions musicals és un tema molt personal, i evidentment, cadascú s’ho agafa com vol i pot.
Així i tot, no es pot oblidar que és el públic, i dintre d’aquest hi ha la crítica, qui respon d’una manera o un altre davant un grup de música. És per això que en món de la música
s’ha de ser una mica humil, i respectar en tot moment el que el públic diu, ja què en cas contrari, al explicar que vols fitxar a Slash, l’ex-guitarrista de Guns’n’Roses, no se’t pot pendre en serio, i únicament provocaràs un rialla constant de vergonya aliena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario