El reporter dels "sense veu"

Títol: Los cínícos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo.

Autor: Ryszard Kapuscinski

Autor de la traducció: Xavier González Rovira

Editorial, Ciutat, Any: Anagrama, Barcelona, 2006

Número de pàgines: 124

Preu: 6 €

Aquest és un llibre què ens mostra tal com ha de ser un bon periodista. Ens trasllada a un món, conegut per la majoria de la societat, però malauradament, poc concienciat amb ell. Ens explica els canvis què ha sofert un continent com Àfrica, per tal d’entendre la situació en al què es troba actualment.

Ryszard Kapuscinski ha estat un historiador i un periodista, qualitats què ell creu què s’han de tenir alhora, per tal de poder explicar el què passa al món, i ser un bon periodista. Nascut a Varsòvia, i estudiant a Polònia, es caracteritza per la seva voluntat de cercar les notícies arreu del món i donar veu als pobles africans, acostumats a callar ja què han estat supeditats a d’altres potències. Per tant, els seus llibres tracten sobre dos temes principals: els pobles del continent africà, i de com ha de ser la feina del periodista.

Aquests dos temes són, doncs, els què marquen la seva trajectòria literària, i a part de Los cínícos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, en el llibre El Mundo de hoy també explica la feina del periodista, de l’escriptor i les tranformacions del món en el s.XX. Així i tot, té també llibres què tracten els seus dos temes predilectes per separat, com és el cas d’ Ébano, un llibre què dedica a plasmar al bellesa d’Àfrica; i Els viatges d’Heròdot, on parla del periodisme.

El llibre què ens ocupa està dividit en tres parts. La primera d’elles anomenada ‘Ismael sigue navegando’, què rep aquest nom perquè l’entrevistadora llegeix al final Moby Dcik, és una entrevista de la periodista italiana, Nadia Nadiotti, i també del públic cap al bielorús. La col·laboració del públic en aquesta conversa es pot entendre com una de les qualitats què caracteritzen a Kaspuscinski. Ryszard considera què tothom ha de tenir veu, i no només els mitjans i la gent de poder vinculat a ells, i això és el què es veu a l’entrevista, ja què no només fa preguntes la Nadia, sinó què també ho fa el públic. Fa, per tant, una crítica als mitjans, ja què diu què la rellevància de les notícies, es mesura en funció de l’ordre d’aparició en aquests. D’altra banda, també destaca què les fonts primàries què s’haurien de consultar són les persones, i per tant, sortir a buscar-les en els llocs dels fets; però Kapuscinski creu que els periodistes son massa còmodes i escriuen les notícies des del seu despatx.

La segona part del llibre s’anomena Explicar un continente, la historia de su desarrollo. En aquest apartat, s’encarrega d’explicar el passat del continent africà, fent especial menció sobre personatges polítics com Selassie o Nkrumak. De totes maneres, al llarg de la conversa, destaca especialment temes com l’esperança d’aquests pobles per arribar a ser independents, el desinterés dels països del Primer Món i el cas excepcional de Sudàfrica.

Finalment, la tercera part El relato de un diente de ajo és una mena de matèfora, fruit d’un somni de Kapuscinski. El dent d’all significa, tan per Kapuscinki com per Berger, l’habitació des d’on els dos autors han d’escriure els seus textos, amb la diferència de què Ryszard va a cercar les notícies fora de la casa, i Berger, es documenta i escriu des d’allà.

El llibre en conjunt es regeix per la claretat i el llenguatge planer, pel fet que explica de manera senzilla com ha de ser la feina del bon periodista, així com també, la realitat africana. Es veu també la feina de documentació anterior, fet què es pot justificar amb els nombrosos peus de pàgina. Kapuscinski mostra un gran compromís i solidaritat amb Àfrica, i ho demostra per ser tema principal dels seus textos, després d’haver-los estudiat i visitat.

Fruit d’una experiència sense límits neix Los cínícos no sirven para este oficio, un llibre no només adreçat a periodistes i futurs periodistes, sinó cap a tots els públics, perquè en el fons, utilitzant la figura del periodista, adoctrina sobre com han de ser i actuar les persones. A més, ens dóna a conèixer un continent com Àfrica, del qual ens explica la seva bellesa e història. Una ocasió, doncs, per anar adquirint les dues qualitats què ell mateix considera necessàries: “Todo periodista debe ser un historiador”.