Babelia: críticament literari

Em demano si quan parlem de cultura només ens referim a la narrativa, o si per contra, la resta de la societat també es refereix al teatre, el cinema, la fotografia, la pintura, l’ escultura, la dansa, l’arquitectura, la poesia, les ‘performance’, etc. Després de l’elaboració d’aquest treball, me hagut de fer aquesta pregunta, i demanant a gent i més gent, la resposta m’ha resultat més que evident. La cultura ho és tot. I tot i que és cert que la narrativa conforma un llegat molt ampli en la nostra societat, i en la resta del món, les demés corrents artístiques també són art, i cultura alhora. Segurament Babelia, i els seus directors i col·laboradors, no ho deuen entendre així, doncs, al llarg de les seves 40 pàgines, podem trobar que gairebé 25 d’elles fan referència al gènere narratiu. Les demés pàgines es reserven per fer alguna crítica pícara de teatre, obra de Marcos Ordóñez; algunes pàgines més es destinen a recordar fets històrics; en algunes ocasions Omar Khan rep l’autorització per parlar una mica de cinema; i en moments comptats, podem gaudir de veritables cròniques musicals.

Babelia destil·la elegància pel seu format, per la bona fama que potser s’ha anat guanyant amb els anys, i pel diari al qual acompanya tots els dissabtes. No obstant, ara els lectors reivindiquen més crítiques teatrals, més cinema, una mica de dansa i pintura, més entrevistes que transmetin força i dinamisme al lector, i també es demana que es redueixi la dosi literària, ja que el lector en queda empatxat.

Deixant de banda, la posició ideològica de la majoria de lectors del diari El Mundo, el suplement cultural d’aquest diari és més variat, i més proper. El ventall temàitc que ofereix és semblant al d’una paleta d’un pintor, en la qual hi ha una gran multiplicitat de colors, i no tan sols, els colors bàsics.

Els continguts de El cultural no roçen tant la èlit, i es centren més en productes culturals espanyols, aconseguint, d’aquesta manera, que el suplement sigui més proper als seus lectors, els quals recoenixen gairebé totes referències artístiques que es fan. Degut al nivell d’intel·lectualitat cultural dels lectors de El Pais, Babelia potser es pot permetre fer de plataforma cultural d’escriptors d’Argèlia o també de Directors d’Orquestra austríacs, no obstant, un lector amb un nivell cultural mitjà s’en adonarà, al fullejar Babelia, que aquells continguts no van amb ell. Els continguts, doncs, del suplement són fets per i per a la èlit, desplaçant a altres lectors amb ànsies de coneixement cultural que no pertanyen, sigui quin sigui el motiu, a aquesta èlit d’intel·lectualitat cultural.

Pel que fa als gèneres periodístics, mitjançant els quals organitzen els continguts culturals, cal apuntar que Babelia es caracteritza per la massiva presència de reportatges, l’escassetat de cròniques (tan musicals, com teatrals, així com també sobre presentacions de llibres i d’espectacles de dansa) i també hi ha una forta presència de textos, teixits amb declaracions de personatges, que es fan anomenar entrevistes, però que l’única característica que compleixen per rebre tal nomenament és que es fan a una persona que no és el propi periodista i escriptor. En fi, Babelia és un producte cultural que, tot i el reconeixement del qual gaudeix, deixa una mica de banda als seus (possibles) lectors, tan pel que fa al format com al contingut.

La fama més que creguda

La fama arriba. En major o en menor mesura, però arriba. A uns grups els arriba més d’hora i en vida, mentre que d’altres artistes i formacions musicals reben el reconeixement del públic després de la seva mort, o en alguns casos, després de l’escissió del grup. Els Pereza són una parella musical que va sorgir ara fa set anys, en el 2001. Són, doncs, si els comparem amb altres grups de la talla de The Rolling Stones o The Beatles, una formació musical amb molts pocs anys d’experiència. És per aquest motiu que crida fortament l’atenció l’ actitut del grup enfront el seu públic, davant la crítica i fins i tot, davant el propi panorama musical del moment.

Els Pereza són una formació musical que circulen per la vida amb uns aires de superioritat i d’exaltació, que ni el propi Jon Bon Jovi, en la

seva millor època. Al veure el grup en acció, i en aquesta ocasió, després de veure’ls en una classe magistral organitzada per l’Espai Movistar, l’espectador es dóna compte de que tan Rubén com Leiva van de cracks musicals (ningú els podrà negar tot el que han aconseguit

en només set anys), i també donen a entendre que ja ho han fet tot a la vida. Aquest comportament vol donar a entendre que el grup ja s’ha menjat el món. Potser que la vida fins ara els hagi somrigut (i de valent), posat que han tret al mercat cinc discs en només set anys, cada any ofereixen més de 100 concerts per tot el territori espanyol, i fins i tot, han gravat cançons amb d’altres reconeguts artistes del panorama espanyol. No podem oblidar tampoc que han rebut una veritable col·laboració en el darrer disc, digne d’admiració, i senyal de que la música que fan no està del tot malament, i sobretot que agrada. En el darrer disc han comptat amb l’ajuda de l’ex-guitarrista de les satàniques magestats, The Rolling Stones, Mick Taylor.

Així i tot, el respecte al públic és bastant limitat, ja què tot i agrair la seva presència (és el mínim que es demana i el que s’hauria de fer), tenen un tracte cap al mateix de poc respecte. Ells són Rubén i Leiva, dos músics que produeixen un estil de música concret, i si agrada bé, i sinó, no deixen altra alternativa musical que el gust per Operación Triunfo.

La forma d’acceptar la fama, i també les crítiques, que tenen les diferents formacions musicals és un tema molt personal, i evidentment, cadascú s’ho agafa com vol i pot.

Així i tot, no es pot oblidar que és el públic, i dintre d’aquest hi ha la crítica, qui respon d’una manera o un altre davant un grup de música. És per això que en món de la música

s’ha de ser una mica humil, i respectar en tot moment el que el públic diu, ja què en cas contrari, al explicar que vols fitxar a Slash, l’ex-guitarrista de Guns’n’Roses, no se’t pot pendre en serio, i únicament provocaràs un rialla constant de vergonya aliena.

'Masterclass': xerrada, concert i entrevista en un format novedós

La Zona Universitària de Barcelona s’ha convertit en pocs mesos en un lloc molt visitat tant per artistes com per admiradors, ja què és ara el nou emplaçament de l’Espai Movistar. Una de les activitats d’aquesta corporació és la celebració d’uns events novedosos i diferents que permeten que tant artista com admiradors entrin en contacte directe, en un ambient totalment íntim i lluny de les aglomeracions. Són les emergents classes dels artistes: les Masterclass.

Els assistents a les afores de la carpa blava ja comencen a estar impacients. Tenen un objectiu comú: veure d’aprop i aspirar a parlar amb un dels grups musicals que varen emergir cap a la fama fa uns anys, els Pereza. La cita és a les nou de la nit, no obstant, ja són les nou i quart del vespre i encara esteim al carrer. Si les matemàtiques no em fallen en aquest precís moment, som més de 600 persones, la majoria d’elles, joves d’entre 18 i 24 anys, les que esperem per entrar en aquest recinte, la qual cosa vol dir que més de dos admiradors s’hauran de quedar amb les ganes d’entrar.

De sobte, s’obrin les portes i dos corpulents porters ens condueixen fins al hall de l’edifici, i comencen un ritual. En primer lloc, es demana a cada un dels assistents, col·locats en dues files paral·leles, que ensenyin un missatge de text del seu mòbil, en el qual hi apareix un codi que permet l’entrada al propietari de l’aparell telefònic i a un acompanyant d’aquest dintre del recinte. Un cop passat aquest control, unes passes més envant, un altre porter és l’encarregat de revisar les bosses i motxilles dels admiradors de Rubén i Leiva. Les condicions per poder accedir a l’interior de la carpa no són massa exigents, la més intransigent de totes és que no es poden introduir ni càmeres de fotografies ni de video. Un cop superades les anteriors barreres, ara ja només queda agafar un bon lloc i ocupar un espai estratègic sobre l’ alfombra que està davant de l’escenari, i així poder veure als artistes a uns pocs metres.

A les 21.45h de la nit, els assistents ja estan tots col·locats i estan mirant expectants la baixa tarima que tenen al davant. Dos minuts després, entre crits d’emoció i d’admiració, apareixen els dos components del grup. Es situen asseguts sobre l’escenari de només dos pams d’alçada, Rubén a la dreta i Leiva, a l’esquerra, i tot seguit comenten que estan molt contents de poder atendre d’una manera tan íntima i familiar al seu públic. L’aforament està complet, no hi ha cap espai buit sobre l’alfombra, i fins i tot,es divisen unes deu persones dretes al fons de tot. Els cantants no sorprenen per la seva indumentària: ulleres de sol, roba retro i cabells despentinats, posat que més d’un dels assistents ja els havien vist algun cop en concert. El que més crida l’atenció dels Pereza és la seva constant actitut riallera, i sobretot, el seu discurs poc centrat i poc organitzat. Es deixa entreveure que minuts abans de sortir a damunt l’escenari han fumat algun cigarret que contenia alguna cosa més que tabac. L’estampa recorda algunes classes magistrals d’universitat en les quals el professor encarna el paper de profeta, i els alumnes, es converteixen en els seus seguidors. En aquest cas, els profetes són Rubén i Leiva, els quals engatussen als seus alumnes amb algunes històries sobre el significat de les seves cançons i les seves lletres, o també, amb la típica història de que l’apreci del públic és el millor del món. Quaranta minuts després de lloances recíproques, els artistes es disposen a acabar la masterclass d’una manera magistral, i sobretot, demostrant el que saben fer millor: cantar. El públic s’emociona al sentir els primers acords musicals del seu nou single del darrer disc, Aproximaciones. Els assistents posen tot de la seva part per tal de contentar també a la parella musical, i tararejen Estrella Polar, i altres cançons actuals, però també cançons de discs passats.

Finalment, és el torn de culminar l’event, i ara toca portar a terme el contacte més directe entre els assistents i els cantants: és moment del torn de preguntes.

Les oportunitats per preguntar alguna cosa a un dels teus grups musicals preferits no es presenta cada dia, i per tant, aquest fou el moment escollit, i ben aprofitat per un jove d’uns 22 anys. La seva pregunta era sobre els seus millors i els pitjors moments com a grup musical des del seu naixament. Rubén i Leiva van contestar amb el seu bon humor que els caracteritza, ficant-se definitivament al públic assistent dins la butxaca. El torn de preguntes va durar només cinc minuts, i per tant, únicament els més atrevits van exercir de veritables alumnes dels seus profetes musicals.

Es van acomiadar del públic amb un emocionant “ gracias, sois los mejores”, que va fer caure més de dues llàgrimes als assistents. D’aquesta manera acabava aquesta classe magistral d’uns dels grups musicals que arroseguen un gran nombre de fans l’actualitat, els quals van sortir de la masterclass més contents i emocionats que mai, ja què havien estat a pocs metres dels seus ídols i fins i tot, el més atrevits, havien pogut parlar amb ells.

Risto Mejide, un nou reclam editorial

Risto Mejide és, a dia d'avui, el persontage televisiu més graciós, posat que com a mínim fa riure. El panorama que la televisió ens prepara nit rere nit, el temps en el qual es consumeix més aquest mitjà, deixa molt a desitjar.

Mejide és ja més que conegut dins la nostra societat: reconegut director creatiu publicitari (ha treballat per U2 i BMW), també és i ha estat jurat d'Operación Triunfo (treball que l'ha fet conegut a nivell nacional), col·laborador del gratuït ADN, i ara, també, aprofitant la tirada de la seva fama, s'ha converit en escriptor. El pensamiento negativo. Acierta mal y pensarás és el nom del seu primer llibre, publicat per Espasa-Calpe, i que respon a un conjunt de reflexions que es decanten per refusar la hipocresia, les aprences i la intenció de sempre agradar als altres.
Risto és prou conegut pels seus comentaris sarcàstics i bordes que va destinar als concursants de l'edició del 2006 del programa que intenta fabricar artistes de la cançó. De fet, aquesta és l'etiqueta que se li ha quedat, i pel que sembla, la que intenta seguir cultivar. El llibre, doncs, deu anar en la mateixa línia, posat que parla d'una llista de fracasos existents, entre els quals hi podem trobar Operación Triunfo.

Frases com "No soy un borde, sólo digo lo que pienso", "Sólo me fío de mis enemigos, ellos me dicen la verdad" o "La estupidez es como la halitosis o como una falta de ortografía. La sufre todo el mundo menos el que la comete" caracteritzen el seu tarannà, i són frases que estan pal·leses al seu nou i únic lliure. Per tant, així ja sabem una mica del que tracta i quin nivell de borderia hi podem trobar.

Risto és una de les persones, que per la seva forma de ser, o cau en gràcia o cau en desgràcia. Així doncs, tant els seus seguidors com els seus contrincants sabran si es volen llegir el llibre, posat que ja saben què es trobaran i quin és el seu mode de veure la vida. El pensamiento negativo. Acierta mal y pensarás no aportarà res de nou, que no poguem deduir d'una aparició i un comentari seu als mitjans de comunicació.
Per tant, coneixent una mica la seva forma d'actuar i de pensar, la lectura del llibre, si es fa, serà per gust i per veure de quina manera manté el seu nivell de sarcasme i males paraules, i no pas per descobrir alguna cosa nova sobre la seva persona.

Charlton Heston, una vida dedicada a la interpretació

Charlton Heston va morir el passat 5 d'abril a l'edat de 83 anys, i 6 anys després de que se li detectès la fatídica malaltia de l'Alzhèimer. Actor reconegut i amb molt de prestigi, Heston compta amb una extensa filmografia cinematogràfica que abarca obres tan importants com el seu paper de Moisès, a Els deu manaments, la seva intervenció a Ben-Hur (on feia el paper de Judah, què li dóna la oportunitat de guanyar l'Òscar a millor actor), la seva actuació a Touch of Evil (dirigida per Orson Wells el 1958) i també el seu paper a El planeta dels simis.

No es pot deixar de banda, tampoc, la seva aparició estelar a l'irònic documental de Michael Moore, Bowling for Columbine, on va aparèixer com a president de l'Associació Nacional del Rifle, i on defensava poder portar armes.

El seu físic alt, atlètic i corpulent, juntament amb el seu excel·lent domini de la dicció i la forma convincent de brodar els seus papers dramàtics, van fer d'ell un dels galants més famosos del cinema de Holywood.

Com el seu gran amic, Ronald Reagan, també fou president del Sindicat d'Actors i es va posicionar cap al seu conservacionisme. D'altra també, es donà suport a la lluita social iniciada per Martin Luther King, qui aquesta setmana cumplia 40 anys de la seva mort.

Qui més qui menys, haurà vist alguna pel·lícula del mític Heston, i per tant, sobren una mica les paraules per definir-lo. Des d'aquest blog, se li han dedicat ja unes paraules conmemoratives que serviran per recordar-lo per sempre més. En definitiva, deixant de banda les seves opinions sobre el tema de les armes, fpu un bon actor que va rebre el seu merescut reconeixement amb un Òscar.

Intervenció de l'Estat en cultura: si o no?

La pregunta és relativament senzilla; en canvi, la resposta és molt més que un simple 'si' o un 'no'.
Amb aquest tema, crec que tenc una opinió bastant taxativa, i amb poc marge de discussió.
En primer lloc, és més que impossible una inversió proporcional de l'Estat en la cultura, ja què no es poden abarcar ni subvencionar tots els productes culturals que es fan: des dels més clàssics com la pintura, la música i la literatura, passant també pels més alternatius. Per tant, o es subvenciona i es donen diners per tota la cultura, o evidentment, no es compra ni es subvenciona res, posat que si l'Estat intervé amb un tipus d'art i en un altre tipus d'art no ho fa, doncs s'està possicionant, rebutjant un tipus d'art o unes obres, i aquesta no és la imatge ni el suport correcte que s'ha de donar a l'art. Perquè subvencionar una obra pictòrica i no un concert alternatiu, si al cap i a la fi tot es cultura?

En segon lloc, i centrant-nos en obres pictòriques en concret, podem parlar de què si l'Estat decideix adquirir una obra d'art com un Modigliani (què sense cap dubte és una peça artísica excepcional) haurà d'abonar una gran quantitat de diners públics que ben segur es podrien destinar a d'altres fins. Aquesta afirmació pareix més pròpia d'una persona a la qual no li agrada la cultura, però el que vull expressar és precissament el contrari.
Quan algú després vulgui anar a veure una exposició d'un museu, haurà de pagar amb els diners de la seva butxaca una entrada per poder accedir-hi, i tinguent en compte que les obres de la col·lecció en concret han estat comprades per l'Estat, o sigui, amb diners dels ciutadans, doncs resulta una mica il·lògic i , per altra banda, també injust. Realment s'està pagant el doble per veure el mateix.

Per altra banda, s'hauria de comentar, que si l'Estat compra uns quadres concrets d'un pintor, segurament, altres quadres del pintor que no s'hagin comprat, pujaran de valor, i per tant, s'entrarà en un joc d'especulació que no afavoreix en cap manera a l'art, i per extensió, tampoc resta favorable per la cultura.

La millor solució és que sigui un mecenes qui compri els quadres concrets, i després els exposin a les seves galeries d'art privades, fent pagar una entrada més que raonable per la visita i contemplació de les obres. Aquest joc és el que practica la Fundació Thyssen.

I finalment, i per acabar, cal reflexionar sobre si la cultura a Catalunya, i per extensió a Espanya, té tanta tirada, què pugui justificar la gran despesa econòmica que comporta la compra d'aquests quadres per part de l'Estat. La resposta a aquesta pregunta cal cercar-la en unes dades molt bàsiques que ens diuen que el museu més vist a Catalunya és el del F.C.Barcelona; i l'exposició més vista, ha estat la de Body's.

La resposta és, doncs, molt clara; i en cap de les dues, jo no hi veig cap rastre de pintura.

Lliçó de periodisme judicial

Carles Quílez, periodista especialista en policia i tribunals, ha presentat el llibre Mala Vida. Historias de atracadores y asesinos. Es tracta d'un llibre que narra set d'històries criminals, completament reals, realitzades gràcies a les entrevistes que Quílez va realitzar a un conjunt de perillosos atracadors i assassins convictes, majoritàriament de Catalunya.
Carles Quílez presenta en el seu llibre a uns criminals 'sense maquillatge', i prova d'aquesta afirmació, és el vídeo que es projecta durant la presentació del llibre. Unes imatges en les quals quatre personatges van contant com ha estat la seva dura vida, i cada un dels actes delinqüents que han protagonitzat.
L'autor intenta donar una lliçó sobre bon periodisme, en aquest cas, en l'àmbit de la crònica negra. Aconsella als presents sobre la importància de, a l'hora de parlar amb els criminals, establir un clima de confiança i bon ambient. D'aquesta manera, explica Quílez, els protagonistes parlaran com si no estiguessin davant un fiscal o davant un tribunal. Així doncs, el vídeo recull frases com "En la cárcel si no pisas, te pisan" i també històries sobre robatoris, realitzats gairebé com una altra acció quotidiana del dia a dia.
La crònica, per extensió, es converteix en una lliçó de com hauria de ser el periodisme, i Quílez posa èmfasi en explicar que, tot i que al llibre si que hi ha emocions i sentiments, a les notícies, fabricades pels periodistes, aquests sentiments no haurien d'aparèixer. D'aquesta manera, l'autor ens dóna a entendre que la objectivitat és una característica periodística que és manipulable, quan en realitat, molts dels presents sabíem que la objectivitat, a l'hora d'explicar una notícia, queda anul·lada per la subjectivitat.

A l'acte, també hi asistí José María Mena, ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, o autor del pròleg del llibre. Mena, enlloc de parlar del que realment sap i domina, o sigui, el tema de la justícia, es posa a parlar sobre les qualitats i característiques que han de tenir els periodistes a l'hora de tractar els temes de la crònica negra. Així i tot, fa una breu menció sobre les característiques del llibre, del qual destaca la qualitat d' impressionant perquè "narra amb inmediatesa i senzillesa una realitat tenebrosa". Reflexiona també sobre el tema de que la pressó no ha de ser una deixalleria de restes humanes. Lligat amb aquest comentari, parla del polèmic tema de la 'reinserció social' i sermoneja als presents de que és un factor important en la societat actual, justificant que Espanya té un severíssim sistema punitiu.

Durant la presentació del llibre, Quílez i Mena han intentat construïr una xerrada sobre periodisme judicial, per tal d'impactar als futurs periodistes presents, i incitant-los a que es guanyin la seva professionalitat dia a dia. Quílez, per la seva banda, ha explicat alguns casos en els quals ha treballat i com ho ha fet, deixat entreveure una mica quina és l'actitud que un periodista ha de tenir: ser educadament caradura.