Em demano si quan parlem de cultura només ens referim a la narrativa, o si per contra, la resta de la societat també es refereix al teatre, el cinema, la fotografia, la pintura, l’ escultura, la dansa, l’arquitectura, la poesia, les ‘performance’, etc. Després de l’elaboració d’aquest treball, me hagut de fer aquesta pregunta, i demanant a gent i més gent, la resposta m’ha resultat més que evident. La cultura ho és tot. I tot i que és cert que la narrativa conforma un llegat molt ampli en la nostra societat, i en la resta del món, les demés corrents artístiques també són art, i cultura alhora. Segurament Babelia, i els seus directors i col·laboradors, no ho deuen entendre així, doncs, al llarg de les seves 40 pàgines, podem trobar que gairebé 25 d’elles fan referència al gènere narratiu. Les demés pàgines es reserven per fer alguna crítica pícara de teatre, obra de Marcos Ordóñez; algunes pàgines més es destinen a recordar fets històrics; en algunes ocasions Omar Khan rep l’autorització per parlar una mica de cinema; i en moments comptats, podem gaudir de veritables cròniques musicals.
Babelia destil·la elegància pel seu format, per la bona fama que potser s’ha anat guanyant amb els anys, i pel diari al qual acompanya tots els dissabtes. No obstant, ara els lectors reivindiquen més crítiques teatrals, més cinema, una mica de dansa i pintura, més entrevistes que transmetin força i dinamisme al lector, i també es demana que es redueixi la dosi literària, ja que el lector en queda empatxat.
Deixant de banda, la posició ideològica de la majoria de lectors del diari El Mundo, el suplement cultural d’aquest diari és més variat, i més proper. El ventall temàitc que ofereix és semblant al d’una paleta d’un pintor, en la qual hi ha una gran multiplicitat de colors, i no tan sols, els colors bàsics.
Els continguts de El cultural no roçen tant la èlit, i es centren més en productes culturals espanyols, aconseguint, d’aquesta manera, que el suplement sigui més proper als seus lectors, els quals recoenixen gairebé totes referències artístiques que es fan. Degut al nivell d’intel·lectualitat cultural dels lectors de El Pais, Babelia potser es pot permetre fer de plataforma cultural d’escriptors d’Argèlia o també de Directors d’Orquestra austríacs, no obstant, un lector amb un nivell cultural mitjà s’en adonarà, al fullejar Babelia, que aquells continguts no van amb ell. Els continguts, doncs, del suplement són fets per i per a la èlit, desplaçant a altres lectors amb ànsies de coneixement cultural que no pertanyen, sigui quin sigui el motiu, a aquesta èlit d’intel·lectualitat cultural.
Pel que fa als gèneres periodístics, mitjançant els quals organitzen els continguts culturals, cal apuntar que Babelia es caracteritza per la massiva presència de reportatges, l’escassetat de cròniques (tan musicals, com teatrals, així com també sobre presentacions de llibres i d’espectacles de dansa) i també hi ha una forta presència de textos, teixits amb declaracions de personatges, que es fan anomenar entrevistes, però que l’única característica que compleixen per rebre tal nomenament és que es fan a una persona que no és el propi periodista i escriptor. En fi, Babelia és un producte cultural que, tot i el reconeixement del qual gaudeix, deixa una mica de banda als seus (possibles) lectors, tan pel que fa al format com al contingut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario