El llegat artístic de creació pròpia de Pau Picasso ascendeix a més de 20.000 obres, entre les quals hi ha pintura, escultura, collage, ceràmica, i fins i tot, poesia.
De totes maneres, i fruit de la relació que tenia amb altres artístes, anteriors i posteriors a la seva època, el català va adquirir un conjunt de 153 obres que ara es reuneixen i s’exposen al museu que porta el seu nom a Barcelona.
“En el fons, què és un pintor? Un col•leccionista que vol aplegar una col•lecció fent ell mateix els quadres que li agraden dels altres”.
D’aquesta manera justificava la seva col•lecció d’obres d’entre les quals, a més de pintura i dibuixos (peçes més majoritàries), es poden trobar peçes de collage, d’art primitu, gravats i fotografies. Dels artistes que li van cedir les obres, es pot citar a Renoir, Cézanne, Matisse, Courbet, Luís Fernández, Seurat, Degas, Modigliani, entre molts altres. La seva il•lusió en vida era cedir la seva col•lecció d’obres d’altres autors a l’Estat francès per tal de que la mantingués íntegra; després de la seva mort, els seus hereus van mantenir el seu desig i el Museé Picasso de París ha conservat fins ara les obres, juntament amb demés peçes que els hereus han adquirit amb posterioritat. La col•lecció només ha estat esposada en tres ocasions: la primera vegada al Museu del Lovre, el 1978; en una segona ocasió a Munic, al Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung, l’any 1998; i ara a Barcelona.
La mostra s’estructura en la primera planta del palau, i es divideix en vuit àmbits, en cada un dels quals es pot llegir un escrit amb cites, que expliquen el contingut del propi àmbit, i seguidament les obres artístiques, cada una d’elles amb un rètol informatiu, que conté el nom de l’obra d’art, el nom de l’autor, la data i el lloc on fou trobada, i una breu, poc clara i gens explicativa informació sobre el quadre, dibuix, fotografia, gravat o peça artística de torn.
A la sala A, s’hi troben les obres, englobades sota el nom ‘Els mestres de la realitat’, on hi ha els quadres que Picasso va adquirir de Le Nain, Chardin, Corot. Es tracta d’obres que estan molt vives, no semblem acadèmiques ni il•lusionistes, simplement mostren l’expressió sensible d’artistes sincers que expresen la seva realitat mitjançant una pintura pura. Obres sense cap artifici, ni cap virtuosisme, molts cops, obres que demostren una manca de destresa per part de l’autor.
La segona sala conté obres que s’engloben sota el títol ‘ELs mestres moderns’. En aquest àmbit es poden observar obres que encarnen els orígens del moviment modern. Les obres són d’autors de gairebé dues generacions anterios a Picasso, com Degas, Gaugin, Seurat i Vuilard. En aquestes obres, no hi ha ni rastre d’impressionisme, perquè el propi Picasso el rebutjava. Picasso compartia l’afirmació d’Apollinaire: “Ara és el moment per a un art més noble, més mesurat, més ben ordenat, més cultivat”.
Per tant, en aquest àmbit trobem obres que rebutjen l’il•lusionisme pictòric i s’aposta pels colors llisos i encerclats de Gaugin, els dibuixos virtuosos de Degas, i l’expressionisme de Van Dongen.
La sala C conté les obres de Cézzane i Renoir, els dissidents de l’impressionisme, que criden fortament l’atenció de Picasso. Cézzane emociona al català perquè obre el camí cap als cubistes, i ofereix paisatges i figures sòlides que exalten les fomes; i Renoir conquista a Picasso amb els seus grans nus, robustos i totalment sensuals a l’hora. La sala D del museu exposa ‘Allò primitiu en l’art’, un conjutn d’obres que es nodreixen de l’art més salvatge de Gaugin, de l’art romànic i l’africà i també, el Duaner Rousseau. Les obres aplegades en aquesta secció són un testimoni, cadascuna a la seva manera, d’un desig de simplificació i autenticisme.
La següent sala, la E, anomenada ‘Admiració i rivalitat: Matisse’, recull les obres d’aquest gran pintor del s. XX, considerat en moltes ocasions, un gran rival per Picasso.
En aquesta sala, i com era propi de Matisse, els quadres que hi trobem rebossen color i contrast. Un exemple perfecte per aquesta afirmació és ‘Noia asseguda, vestit persa’ (Vestit violat amb mocador vermell venecià), una obra en la qual, i ja ho diu el propi nom de l’obra, es pot observar el contrast entre el color lila i el vermell intens, que l’espectador es quedi perplex durant uns segons i quedi submergit dins un arc de sant Martí encisador.
A la sala ‘Surrealismes’ podem trobar-hi obres de Luís Fernández que amb les seves composicions eròtiques, transllada la ment de l’espectador als quadres més eròtics de Dalí. Picasso era amant d’aquest moviment artístic, i fins i tot va participar a la galeria Pierre de París, en la primera exposició de pintors surrealistes, juntament amb Ernst, De Chirico, Miró, entre d’altres.
L’exposició ja arriba al seu fi, i a la sala G, trobem obres englobades amb el nom ‘L’amistat’, on hi ha dibuixos dels seus amics i col•legues, tan de Barcelona, com de París. Trobem, doncs, obres del poeta Max Jacob, André Derain, André Salmon i Guillame Apollinaire, entre d’altres. Finalment, a la darrera sala es poden observar diverses fotografies de Picasso treballant en el seu estudi.
En fi, es tracta d’una col•lecció d’obres bastant extensa, a través de les quals es fa un passeig per la història de l’art més recent. El protagonista és, sens dubte, el color i els constrastos més inimaginables, juntament amb les grans pinzellades. És tracta, des del meu punt de vista, d’una exposició molt interessant que encisa a l’espectador degut a la gran varietat d’obres, formats i autors que engloba.
Fitxa Tècnica de la imatge (no present a l'exposició):
Matisse, Henri: Armonía en rojo, 1926
No hay comentarios:
Publicar un comentario