Los vagabundos de la cosecha és obra de John Steinbeck, un dels més destacats Nobel de Literatura dels darrers temps (1962), què amb aquest breu llibre deixa constància de la dura misèria que caracteritza la vida dels temporers.
Steinbeck publicà set reportatges durant l’estiu de 1936 a The San Francisco News en els quals relatava la virulenta situació de milers de temporers que només coneixien la misèria. Més tard, es convertirien en la base de Los vagabundos de la cosecha, preliminar de la seva obra mestra (Las uvas de la ira, 1939).
A Los vagabundos de la cosecha es demostra que el gènere del reportatge pot ser gran literatura, tal com afirma jordá al pròleg. L’estil directe i despullat de floritures que ofereix Steinbeck és un dels al•licients a l’hora de llegir el llibre, sense obviar el rerefons de protesta social de l’autor que a la seva joventut treballà de recol•lector de fruita.
The harvest gypsies, títol original del llibre d’Steinbeck, s’estructura en set breus però intensíssims reportatges, on hi podem trobar un conjunt d’imatges de Lange entre l’epígraf quart i cinquè. L’autor no construeix una història amb una gran diversitat de personatges, sinó que s’encarrega de recrear un personatge que serveix de model per tota la història, i d’aquesta manera, el lector es centra molt més en la història que no pas en els persontages. De fet, no és fins a la succesió dels reportatges, o sigui, en el llibre El raim de l’ira, on dibuixarà i definirà els persontages un per un.
La veu que narra el relat és també un tret característic del relat, posat que surt d’aquest, tot i que, hi ha alguns exemples de primer persona del plural. Les històries es nodreixen de dades mil•limètriques i xifres que permeten donar una visió molt versemblant de les condicions de vida dels temporeres, i conseqüentment, de les necessitats que tenen.
El llenguatge que s’utilitza és, doncs, senzill i directe, no hi tenen cabuda les metàfores ni idealitzacions, i d’aquesta manera, la història queda molt clara, i precisametn per això, impacta al lector.
L’escriptor denuncia la situació dels temporers, i a final de cada capítol, fa una editorialització política. Finalment, el llibre es tanca amb una exhortació de com haurien d’actuar les administracions per resoldre el greu problema.
En conclusió, els reportatges d’Steinbeck resulten ser peces formidables que no s’haurien de passar per dalt, i que tothom hauria de llegir perquè d’aquesta manera coneixerien la duríssima realitat dels temporers. Una visió real d’allò que els temporers desitjarien que fos irreal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario