Títol de la pel·lícula: Belle Toujours
Director: Manoel de Oliveira
Guionista i Productor: Manoel de Oliveira i Julia Buisel/ Miguel Kadilhe
Actors principals: Michel Piccoli, Bulle Ogier
Característiques: París, 70 minuts, Color, Subtitulada en Francès
Inaugurem aquest blog cultural amb una peça cinematogràfica realitzada per un dels directors més veterans que existeixen en l’actual panorama cinematogràfic, el portuguès Manoel de Oliveira. Belle Toujours és un film homenatge a Luís Buñuel, i es configura com la segona part d’una pel·lícula que va rodar el director aragonès, fa 38 anys, Belle de Jour. La recent història es centra a París i mostra el retrobament de dos personatges a primera vista sense cap tipus de relació, però que amaguen una obscura amistat i un antic secret.
Manoel de Oliveira és un cineasta de gairebé 100 anys que ha rodat, i segueix rodant pel·lícules, però el que més destaca d’ell és que s’ha anat adaptant a les diferents èpoques i moviments. Aniki-Bobo és un film realista que va gravar el 1942; i en contraposició, el 1971, va filmar la comèdia mundana, Passado e o presente. Fruit de la seva feina, es demostra que només necessita codis per adaptar-se al registre per tal de poder crear interessants pel·lícules. De fet, això fou el que va passar amb Belle Toujours. “La idea per aquesta pel·lícula la vaig tenir de forma inesperada, com si sentís el desig de fer un homenatge a Luís Buñuel i Jean Claude Carrière”. Així va manifestar el sorprenent director les ganes de fer un film que oferís una mirada nostàlgica cap a un clàssic del cinema europeu dels anys ’60, o sigui, Belle de Jour.
En aquesta segona part, el portuguès, què ha mantingut el personatge masculí, l’actor Michel Piccoli, però ha canviat a Catherine Denueve que feu el paper en la pel·lícula de Buñuel, per l’actriu Bulle Ogier, reconstrueix una història al voltant d’un secret, el qual es converteix en l’eix vertebrador del film.
La pel·lícula serveix per mostrar l’evolució de dos personatges que, en el moment en que es realitza la pel·lícula només estan units per un secret. Si en la primera pel·lícula, Henri Husson, el personatge masculí, i Sevèrine Serizy, el personatge femení, mantenien una relació d’amistat a travès de l’home de la dona; ara, en aquesta pel·lícula només els uneix el secret que va confesar l’home al seu amic Henri, quan va quedar mut i paralític, fruit d’un dispar què li va pegar un dels amants de la seva dona.
L’home busca desesperadament a la dona pel centre de París, i mentrestrant, va informant a l’espectador de la història en la qual està involt, a travès de les converses que té amb el barman del cafè al qual va cada vespre. El barman, tot i la seva joventut, és un personatge molt ple i ric de contingut, a causa de tot el què li ha confessat la gent d’aquell cafè. Un cop Henri troba a Sevèrine, i li demana per quedar per sopar, per tal de poder parlar del que li va dir el seu home abans de morir, ella sembla que vol defugir, però acaba acceptant perquè vol saber el secret que li amaga l’amic del seu home. El sopar es celebra a casa de Henri, i es desenvolupa a la llum de les veles i en silenci. Ella, tot i fingir que està tranquila i còmoda, està expectant per saber quan li confessarà l’home el secret. De fet, però, acabarà partint cap a casa seva, al veure què Henri no li confessarà el que va dir del seu difunt home, sinó què el sopar és la venjança de Henri cap a Sevèrine, perquè ella, en les seves èpoques d’adicció al sadomasoquisme, mai va voler mantenir relacions amb ell.
Amb aquesta pel·lícula Manoel ha fet evolucionar els personatges del film de Buñuel, convertint-los, d’aquesta manera, en personatges rodons. Es produeix un canvi de papers entre els dos personatges principals. A Belle de Jour, Sevèrine era la que domina a Henri, jugava amb ell, però mai li va donar el que ell volia; en canvi, a Belle Toujours, és Henri el que la domina a ella, ja què sap un secret que ella ansia saber. D’altra banda, també s’ha produit una evolució pel que fa als vicis dels dos personatges. A la primera pe·lícula, la dona era adicte al sadomasoquisme, tot i el profund amor que li tenia al seu home, i mentrestant, Henri no tenia cap vici reconegut; en canvi, en la segona pel·lícula, és l’home qui ara s’ha tornat adicte a l’alcohol, i ella ha deixat la seva extranya adicció.
A nivell tècnic, la pe·lícula es fa mitjançant plans generalment mig curts, i que enquadren molt poca gent. Es caracteritza per fer servir plans molt llargs, però significatius que serveixen per situar a l’espectador i transmetre lentitud. El film es recolça també molt en el silenci, per poder transmetre sensacions dels personatges, així com també, en el colors uniformes, com el gris i el blau, per transmetre una sensasió de serietat i saber estar de la alta burgesia parisina.
En fi, un film que es va presentar al Festival de Cinema de Sant Sebastià del 2006, en el qual es mesclen els remordiments i els secrets del passat amb el cobrament de deutes en el present.http://www.youtube.com/watch?v=M1yRfwcExp4
No hay comentarios:
Publicar un comentario